L’avi xacrós encara se’n riu

L’avi xacrós, que no s’aguantava dret i vivia amb la ment abatuda segons contundents informes neuropsicològics, va arribar a casa i, quin miracle!, es desencarcarà tot sol, abandonà la cadira de rodes i somrigué, espantosa ganyota, als sequaços que l’aclamaven a peu d’avió i els quals va saludar caminant lleuger. Era el 2 de març del 2000, l’avi, el general Pinochet, com molts de vostès recordaran, sanguinari dictador, assassí de morts i de desapareguts –i de drets i somnis de llibertat– havia esquivat la justícia per raons humanitàries després de 503 dies de reclusió a Londres esperant que els tribunals decidissin sobre la demanda d’extradició a l’Estat espanyol per respondre davant l’Audiència Nacional pels delictes de genocidi, terrorisme i tortures. El seu delicat estat de salut, ben reversible com es veuria, feu que les autoritats britàniques optessin per alliberar-lo amb la condició de ser processat a Xile, on el 2006 se l’endugué –ara sí– la malaltia sense condemna i intacte el rictus/icona de la crueltat que el company Enric Marquès plasmaria amb traç precís en la revista Presència i a El Punt Diari. Per què ens referim a aquest episodi del passat? Perquè demà abordarem les dificultats que enfronta la persecució dels crims de dret internacional ara que algunes iniciatives avancen en aquest terreny. I ens sembla avinent recordar aquell avi xacrós que des de la tomba encara se’n riu, per alguna cosa Nixon i la CIA havien llustrat la seva bota contra el govern de la Unitat Popular de Salvador Allende. Ho avancem: cal voluntat política per evitar la impunitat.