Parlar per parlar

Actualment, la Plataforma per la Llengua està portant a terme una campanya urgent per aconseguir més suport, a causa de la pèrdua de mig milió de catalanoparlants arreu dels Països Catalans durant els últims 10 anys, cosa que vol dir que només 32,5% de la població fa servir l’idioma habitualment: i si aquesta xifra baixa a 30%, segons els lingüistes ja haurem begut tant d’oli que mai més podrem dir “bon dia”. Ara bé, el declivi de les llengües dites petites no és pas inevitable. Posem per cas el gal·lès: considerat del tot moribund ja als anys setanta, actualment s’ha tornat tant de moda que 474.000 gal·lesos l’estan aprenent (més de la meitat dels quals ja el parlen). I pels que recordem la situació del català a la mateixa dècada, Déu n’hi do la remuntada que aquest idioma ha aconseguit, però cal dir que pateix de tres obstacles bastant recents: 1. La manca d’un català creïblement col·loquial als videojocs (sobretot els violents), a les xarxes socials i al món audiovisual en general. 2. La incapacitat inexplicable de molts catalanoparlants de soca-rel a l’hora d’adreçar-se en català a les desenes de milers de residents estrangers que també parlen català. 3. I –tal com l’Enric Gomà destaca amb precisió al seu últim llibre, El català tranquil– un academicisme que, diu l’autor, està bloquejant la capacitat del català de renovar-se fins que sigui (com qualsevol idioma ben viu): “popular, vulgar, inculte...apte per la xerrameca, la broma, el joc...la seducció i el coit’” És a dir, un idioma que els meus fills i els seus amics (18/19 anys) podrien aprovar amb un senzill chill.