Quan érem bruixes

Si mai visiteu la ciutat nord-americana de Salem hi trobareu bruixeria per tot arreu. Podreu comprar barrets cònics de qualsevol mida i material; veureu que el departament de comunicació de l’Ajuntament utilitza la figura d’una bruixa dalt d’una escombra per promoure la neteja a la ciutat; us podreu fer fotos davant l’estàtua de la protagonista de la famosa sèrie de televisió Bewitched, fer-vos passar la calor a la gelateria Witches i així anar fent. En resum: Salem s’ha convertit en una mena de parc temàtic sobre la bruixeria que convida els forasters a passar-hi un dia divertit i ple de màgia. La pega, és clar, és que la cacera de bruixes que ha fet famosa el que ara és una ciutat bonica i tranquil·la va ser un dels episodis més esgarrifosos de la història dels Estats Units. El 1692 va començar un procés en què més de dues-centes persones –la majoria dones– van ser acusades de bruixeria. Vint-i-cinc d’elles van morir penjades i moltes més van patir les conseqüències d’un empresonament insalubre, per no parlar de l’estigma inesborrable de les supervivents. És difícil d’imaginar com una comunitat pot recuperar-se del trauma d’un episodi de tanta violència causada entre veïns; potser el que més s’hi assembla és una guerra civil. Però com es pot comprovar a Salem, d’una manera o altra el dolor es va anar curant i el que va ser un any de terror i mort amb el temps ha quedat en poc més que una anècdota i una atracció turística amb un punt morbós. Així doncs, aquella cacera de bruixes va ser fruit d’un estat de bogeria transitori i aïllat? Tant de bo.

El preu de ser diferent. Unes dècades abans d’aquells fets, quan els avis dels protagonistes de la cacera de Salem estaven fent la maleta per embarcar al Mayflower, al cor del Montseny ja hi havia arribat el malson. La gent estava espantada per la fúria d’uns fenòmens meteorològics devastadors que no recordaven haver viscut ni els més vells. Era el 1617, el que es va conèixer com l’Any del Diluvi: una combinació d’aiguats amb vents fortíssims van durar molts dies seguits i van causar inundacions i destrosses arreu del país. A Viladrau van trobar les culpables de tanta desgràcia i totes tenien nom de dona: Margarida Puig, Beneta, Maria, Francesca, Maria Joaneta, Antònia, na Riffana, na Pentinada, na Robina, na Vergés, Lluïsa, Esperança i Margarida Xemeneia. Algú va assenyalar que sabia de bona tinta que elles eren bruixes i s’havien aplegat al santuari de Sant Segimon a ballar i cometre actes impurs amb el dimoni abans de provocar aquella destrucció. Després d’un dit acusador en van sortir molts més. Per por, per suggestió o per mala fe molta gent va veure claríssim que aquelles dones havien renegat de Déu i eren les causants dels mals que tant els feien patir. Eren dones que tenien costums o aspectes físics poc habituals, o eren massa esquerpes, massa estranyes, massa lliures o massa sàvies. El que tenien en comú, doncs, era que no complien les normes socials que s’esperava de les dones, que s’escapaven de la normalitat i sobretot del control social, i amb això n’hi havia prou per convertir-se en el cap de turc de totes les desgràcies. Aquelles tretze veïnes de la petita vila de Viladrau van ser jutjades a la baronia de Savassona, torturades i enviades a la forca. Avui a Viladrau es recorda aquella història sinistra amb la representació anual del Ball de les Bruixes i amb una sala dedicada a la bruixeria a l’Espai Montseny. Però aquella matança va ser simplement un moment negre entre uns veïns aterrits? De cap manera.

Rescatem-les. A Catalunya hi ha més de mil casos de dones acusades de bruixes (al contrari del que es creu, jutjades per tribunals civils més que no pas per l’Església). Arreu d’Europa i a Amèrica en van ser desenes de milers. A vostès els en van parlar a l’escola? A mi tampoc. No cal ser historiadora ni sociòloga per entendre que un fenomen tan generalitzat no pot ser fruit de cap casualitat; algunes autores ho interpreten com un càstig i un advertiment global a les dones perquè no gosessin sortir del camí marcat. Quan encara ressonen els bons propòsits del 8 de març, i aprofitant l’impuls de la campanya #noerenbruixes presentada fa poc, reivindiquem la memòria de les víctimes d’aquella persecució i aconseguim que es comenci a explicar la història de les dones als llibres d’història. Perquè no som una anècdota.