El Museu d’Història de Girona, prolongant les activitats del Dia de les Dones, presenta fins al 9 de maig l’exposició Plurals en femení. Sororitats, una selecció de pintures i escultures de reserva del mateix museu, datades entre el 1915 i el 2005, en què aflora aquella “manera còmplice” que tenen les dones d’actuar entre elles, enfront de la competitivitat que predomina sovint en les relacions masculines per veure qui és el més llest, el més fort, el més graciós de la colla. En la majoria de les obres exposades, les dones no fan sinó acompanyar-se les unes a les altres, ajagudes al sofà, abocades al balcó, pentinant-se, secretejant a mitja tarda, fent un vi al cafè o jugant al diàbolo. No s’espera que exhibeixin cap activitat productiva, com ho serien les escenes típicament masculines del treball o la revolta que han propiciat tants realismes socials. A tot estirar, venen atuells al mercat, guarden el bestiar o adoren la lluna. Poca cosa més que estar juntes i emplenar-se d’aquesta proximitat d’amigues, veïnes, comares i confidents, com en diu l’antropòloga Marcela Lagarde, la primera a introduir la sororitat (la germanor entre dones) en els discursos de gènere. El cas és que he anat a veure l’exposició del museu de Girona l’endemà que s’obrís la nova legislatura, i el retrobament de Meritxell Serret i Carme Forcadell a la porta del Parlament, reconeixent-se allà mig amb un xiscle d’alegria, m’ha semblat una prolongació d’aquestes pintures de dones que fan de la intimitat una ètica de la complicitat, una manera d’escoltar-se i ajudar-se, de deixar caure tota la pena, tota la distància, tota la ràbia, fins que el món sencer es dreça sobre el cercle d’afecte que creen, sobre la força amanyagadora d’aquest afecte. Alguns només hi veuran l’abraçada entre una fugitiva i una presonera, però no hi va haver res més important divendres al Parlament que el gest d’aquestes dues dones lliures.