Propers

A finals dels seixanta es va iniciar la conversió dels platós de televisió en rings de boxa. El cas paradigmàtic van ser uns debats (recollits en el documental Best of enemies, 2015) en els quals dos famosos periodistes americans havien de comentar les convencions republicana i demòcrata. Un era en Gore Vidal, de simpaties demòcrates i del cercle d’amistats d’en John Kennedy. L’altre era en William Buckley, un republicà conservador, intel·ligent i sofisticat. Tots dos tenien el do de la ironia i disposaven d’una llengua mordaç. Per sorpresa general, el que se suposava que serien debats civilitzats amb intercanvi d’opinions polítiques es va convertir en un duel descarnat, a mort i sense concessions. Havia començat la televisió espectacle, la boxa com a tècnica de discussió. El moment àlgid es va produir quan el cínic Gore Vidal va acusar Buckley de criptofeixista. El que més mal fa a una persona de dretes no és que li diguin comunista, és que li diguin feixista. En Buckley va estar a punt d’agredir-lo. No li tolerava aquell cop baix. D’aquell episodi li’n va quedar un trauma de per vida. Quan la distància és curta és fonamental salvaguardar els límits. Els nostres ciutadans que voten dretes s’ofendran si se’ls presenta com a simpatitzants de Vox. Entre independentistes molts s’esforcen a no passar per nacionalistes per les connotacions negatives del concepte. Una cosa és estimar el propi país (el patriota) i una altra és odiar el país de l’altre (el nacionalista). I al bon comunista no li digueu estalinista que no ho suportarà. En cada opció política hi ha espais sagrats: són els que et diferencien de l’espai més proper.