A la tres
Els diputats de Cs, a pes
“L'espectacle de Ciudadanos mereix música de cinema mut, càmera ràpida i fressa de caixa enregistradora
El partit que va néixer, ha crescut i s’ha multiplicat brandant la bandera de la immaculada virginitat incorrupta, o sigui Ciudadanos, ha acabat canibalitzat impúdicament pel partit que seu davant el jutge acusat d’una gegantina trama de corrupció, és a dir el PP. Aquest és el resum de la penosa actualitat política espanyola i aquest article bé es podria acabar aquí. La recent campanya del partit taronja en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ja traspuava el presagi funest del funeral que s’apropava. Actes esquifits, sense públic, no pas per raons sanitàries sinó per manca d’entusiasme, i com sempre amb discursos carregats de demagògia. A la seva pàgina web encara tenen orgullosament penjats alguns vídeos d’aquesta afició a enfangar la realitat que sempre ha caracteritzat l’hiperbòlic partit propulsat per Albert Rivera, que ara diuen es frega les mans rere el canyer mentre veu agonitzar el projecte. Sí, la campanya ja profetitzava el viatge cap enlloc de Ciudadanos, el que no anunciava era la velocitat accelerada amb què diputats i senadors desfilarien davant la taquilla popular. L’escena mereix música de cinema mut, càmera ràpida i fressa de caixa enregistradora. Un dels que s’han afegit al mutis és el fins ara coordinador de la formació a Girona, Jean Castel, que ha estripat el carnet i es retira “temporalment” de la política. Veurem quant dura aquesta temporalitat que en altres exparlamentaris ha transmutat de la nit al dia en càrrec nou i millor sou sota la sigla del partit que lidera Casado. Precisament el míting electoral que Castel va protagonitzar a Girona junt amb Arrimadas i Carrizosa reflectia com cap altre la tristor agònica del partit que va basar gran part del seu ideari en la cerca i captura de llaços gros i en l’odi envers les pancartes rivals. Tots tres hi apareixien aixoplugats en una minúscula carpa enmig de la plaça buida, davant la indiferència general, sota una pluja fina, metàfora perfecta de com gota a gota, deserció a deserció, acabaran en la irrellevància final.
