Col·lectivitzar la salut mental

Durant aquest llarg any de pandèmia ens hem adaptat a una forma de viure que mai ens hauríem imaginat. Fins i tot hem modificat el significat de les accions que ens eren quotidianes. Per exemple, veure imatges d’abans de la pandèmia de concerts o restaurants a vessar sense distàncies, de trobades amb amics on ens abraçàvem i petonejàvem... han passat a generar-nos desconcert, estranyesa i fins i tot per a algunes persones són ja situacions de risc. I això és perquè el significat situacional d’aquestes realitats ha variat, perquè tot ha canviat i nosaltres també. La proximitat, que era signe de confiança, ara ens pot incomodar; compartir ara s’ha virtualitzat i ens mig esclafa però no ens abriga, i hem perdut amb l’ús de les mascaretes l’aliment dels somriures. Tot plegat va en contra dels nostres sistemes de protecció i seguretat psicològics més fonamentals. Fins i tot hem perdut la màgia de l’inesperat.

Tot ha canviat de forma extrema, i gràcies a la nostra capacitat d’habituació hem sabut recol·locar-nos, però evidentment això ha tingut un important impacte en la salut emocional de moltes persones. Les dades que ja coneixem sobre aquesta són molt preocupants, però compte perquè no són conseqüència única de la pandèmia. Els estudis sobre salut mental ja fa temps que apuntaven que alguna cosa no rutllava, i de fet hem arribat a la sindèmia, amb un estès analfabetisme emocional, o sigui sense haver fet els deures. Una situació com la que hem viscut evidentment ens hauria afectat, tot i disposar d’un bon kit de supervivència psicològica, però de ben segur que no hauria fet els estralls que ara ja veiem.

I és que això també va de pandèmia, però la de la salut mental que ja era present abans que la Covid arribés, i que tot indica que seguirà activa i més intensa quan puguem tenir el virus sota control. En aquest sentit, l’OMS ha posat sobre la taula una dada extremadament preocupant: el 2030 la primera afectació en la salut entre joves i adults serà la depressió. I no cal que mirem tan enllà; per exemple, en data d’avui el suïcidi és la segona causa de mort entre joves (de 15 a 29 anys). En resum, podríem dir que vivim en una societat que genera tristesa, on massa persones no troben sentit a la pròpia existència i on el jovent es troba recollint les cendres d’un món que està en descomposició. El desbordament social d’un sistema capitalista i patriarcal que ens ha asfixiat, ha acabat provocant el desbordament personal.

És evident que alguna cosa en els fonaments de la nostra societat no funciona. En relació amb això, la generació Z ha fet un pas endavant exterioritzant i normalitzant el fet de parlar de salut mental, trencant així el tabú social. I no només del benestar emocional sinó del mateix sistema de salut mental que es troba saturat. Ens cal un canvi de paradigma que construeixi narratives per a poder comprendre com molts trastorns són el resultat d’un sistema que no funciona. La patologització i la sobremedicació tan sols agreugen més el problema de fons. I és que, segons l’OMS, la salut mental és un estat complet de benestar físic, mental i social, i no tan sols l’absència de malalties. Ens enfoca, doncs, a la promoció del benestar des d’una mirada preventiva i multidimensional. Per tant, va molt més enllà dels trastorns, dels hospitals o sales de consulta. Va de vida, del nostre dia a dia i, sobretot, va de compartir i cultivar la nostra salut emocional des que naixem.

En aquest sentit recupero el professor i filòsof Nuccio Ordine amb el seu manifest de “La utilitat de l’inútil” perquè ens dona pistes per a desmuntar un sistema que ha intentat aniquilar de les nostres vides aquells “sabers” més essencials. Ara és clau replantejar tot això perquè urgeix tenir cura de la salut mental col·lectiva, desconstruint la por per construir confiança i sortir de les nostres “cabanyes” que ens han protegit de la Covid però alhora ens han aïllat. Ara cal reconnectar-nos, perquè compartir és un gran bàlsam. Moltes persones mostren símptomes com a conseqüència del desgast davant la guerra vírica que ha comportat també una guerra psicològica contra allò tan fonamental per a nosaltres: la vida col·lectiva. I és normal que tinguem afectacions: és molt dur el que hem viscut. Per això cal tenir clar quan anar a buscar ajuda professional, però també no oblidem que som resilients per naturalesa i que ens podem nodrir en allò col·lectiu, si aconseguim construir un model de vida equilibrat que promogui el benestar emocional.