Amb el seu cor de pedra

Hem vist cossos exhaustos, consumits per la intempèrie i l’espant; hem vist les cares del sofriment, del desesper i de l’esperança d’arribar a port; hem vist mares perdre els nadons a braços de les onades i no hem vist la majoria dels que en plena travessia han estat raptats per Posidó per encàrrec d’Hades, sempre amatent a augmentar el cens de l’inframon. Benvinguts al Mediterrani, al nostre estimat mar mitològic que ens ha fet (il y a trois continents et des siècles d’histoire, Moustaki) i que ara ens desfà perquè li estem robant amb persistent afany el més essencial de la nostra supervivència: la sympátheia, o compassió envers el dolor aliè. Europa, la terra ampla, està en bona posició per acollir els de l’altra riba que fugen de guerres, fam i persecucions, però ha engendrat un cor de pedra per barrar el seu pas, mentre es lucra amb la venda d’armes i el blindatge de fronteres. Ho denuncia Dunja Mijatovic, comissària pels drets humans del Consell d’Europa en un informe que provoca tanta indignació com fonda tristesa: les males polítiques migratòries estan costant la vida a milers d’éssers humans, més de 20.000 entre el 2015 i el 2020. Mijatovic assenyala tres pecats capitals: la retirada de les tasques de salvament, l’obstrucció i penalització dels rescats solidaris per part de les ONG, i les anomenades devolucions en calent a països/guardians ferotges com ara Líbia, on es tortura i es viola. Diu la mestra Montserrat Vinyes que davant de qualsevol acte injust i violent ens hem d’imaginar que l’està patint el pare, la mare, els fills, les filles. Ho permetríem?