Optimisme en excés

Ara fa un any tothom estava tancat a casa. Els carrers eren buits, a les platges no hi havia ningú i als restaurants les cadires s’amuntegaven. També érem a les portes d’una Setmana Santa que no es va poder viure. Amb el bon temps, els contagis van baixar i l’estiu es va viure amb una certa normalitat fins que, pel Pont de la Puríssima i Nadal, es van relaxar les mesures. La conseqüència va ser una tercera onada d’un coronavirus que fa més de 12 mesos que ens ha canviat els hàbits. El govern torna ara a relaxar mesures. És comprensible des del punt de vista econòmic. Però pel que fa a la pandèmia és obrir les portes a una quarta onada. Sembla que la bestiesa –des de la perspectiva de la malaltia– que va suposar el Nadal no ha servit per aprendre res. El mateix patró repetit i, segurament, amb les mateixes conseqüències.

És lògic que el turisme estigui frisós, que els comerços tinguin necessitat de treballar i tants i altres sectors afectats necessitin tornar-se a posar en marxa. Però, mentre que el que fan països veïns és tancar i restringir, aquí s’opta per la via inversa. I és en aquest punt on les coses no et quadren. L’economia està ressentida, igual que les del voltant. La diferència entre la seva situació i la nostra és que la majoria de governs han optat per la inversió, pels ajuts directes a les persones afectades i per les compensacions econòmiques. A Catalunya el govern ha fet intents milionaris però no han estat suficients. Sobretot perquè un govern ofegat per les restriccions que suposa un sistema de comunitats autònomes no té marge per fer gaire res més del que ja fa. Sempre és millorable, és cert. Però l’Estat ha passat de puntetes d’una forma que pràcticament no deixa cap més opció que l’obertura prematura dels negocis per intentar salvar algun moble. Darrere d’aquesta acció, però, hi ha la conseqüència. I si no hi ha un canvi de timó en les directives entrarem en aquell bucle del gos que persegueix la seva pròpia cua. I els afectats acabarem sent tots.