Comunitat de Madrid

Madrid en plena pandèmia troba temps per a les seves baralles electorals i per cobrir vanitats. Unes eleccions de la Comunitat de Madrid el 4 de maig. Tradicionalment, el Primer de Maig, festa del treballadors, i el 2, dia de la comunitat autònoma, esdevenien les grans festes de primavera de la villa y corte. Toreros i folklòriques amb públic fidel hi feien el seu agost. Enguany l’1 i el 2 són dissabte i diumenge i s’ha passat la festivitat al 3 i al 4 amb la fi de festa d’unes eleccions. Tot plegat un despropòsit quan la prioritat d’aquests moments hauria d’ésser vacunar la població i recuperar econòmicament i psicològicament la població en comptes de satisfer les aspiracions polítiques d’uns governants de la Comunitat de Madrid en què cada cop costa més veure les diferències polítiques entre els uns i els altres. Malgrat tot, tindrà morbositat el resultat quan el PP i Ciutadans han passat de socis a enemics i el PSOE i Podem, de socis en el govern espanyol a adversaris electorals a la comunitat. De sempre la comunitat autònoma de Madrid ha sigut un espectacle polític. Un vodevil. S’han repartit els períodes de poder entre el PSOE i el PP, que hi ha tingut el seu racó preferit. El socialista Joaquin Leguina, un bon gurmet, un bon escriptor i lector culte. Mandrós i bon conspirador a les majories del PSOE. Ruiz Gallardón (PP) va ésser president com a palanca per ésser alcalde i ministre. Esperanza Aguirre (PP) va donar grans titulars i va fer poca feina i va haver d’estar molt pendent dels tribunals, com Ignacio González, també del PP, que va acabar a presó. Cristina Cifuentes (PP) robava cremes cosmètiques, va falsificar el màster i va tenir un accident a Madrid amb una moto que no havia passat la ITV. Isabel Ayuso, també del PP, ha plantat cara amb unes eleccions que només serviran per cobrir vanitats.