Múrcia, referent nacional

L’espectacle parapolític que ha tingut Múrcia com a escenari, l’ha feta saltar al centre inequívoc de l’actualitat nacional allà on la nació és Espanya, que vol dir a quasi tots els territoris del seu Estat. A hores d’ara, tot i que no recordem el nom del seu president, ni el disseny de la bandera, ni el contingut de l’himne, malgrat una tornada tan potent com “Murcia!, la Patria bella/ de la Huerta sultana; novia rica y lozana/ siempre llena de azahar”, sí que som capaços d’identificar-ne el president quan n’apareixen imatges. Un privilegi, aquest, que, entre la majoria dels catalans del Principat, no tenen els batlles de Palma, Perpinyà o València. Una realitat, aquesta, que se situa en l’àmbit del poder simbòlic i les fronteres de reconeixement. L’hispanocentrisme hegemònic, banalitzat candorosament en normalitat quotidiana, és ben lluny de l’autocentrisme lògic de tota comunitat cultural i nacional que guaita el món des del propi lloc, amb mirada pròpia i no amb esguard subordinat, és a dir, colonitzat.

En els Estats plurinacionals al servei, ús i gaudi exclusiu del grup nacional majoritari, o, més exactament, de les elits totpoderoses del grup, l’objectiu és sempre la desnacionalització dels altres, la persecució de la diferència i la seva homogeneïtzació amb la substitució lingüística, cultural i nacional per esdevenir ciutadans normals (espanyols, en el nostre cas) i, alhora, consumidors universals, idèntics a tot arreu, tal com convé al sistema capitalista mundial. La uniformització nacional requereix nacionalitzar tot el que hi ha a l’Estat per tal que tots els seus habitants assumeixin, com a cosa pròpia, normes d’ús, hàbits de comportament, relació de valors, codi de signes, icones comunes i un univers de referències socioculturals que afecten, directament, el moll de l’os dels sentiments. Si una nació és un àmbit compartit d’interessos, referents, símbols i emocions, és evident que, pel que fa als Països Catalans, per damunt d’aquest àmbit compartit que malda per sobreviure, n’hi ha dos més d’una pesantor tan considerable com violenta, ja que patim una superposició de sistemes culturals

En tant que europeus, els catalans participem d’un supersistema sociocultural occidental a l’ombra dels Estats Units, pretesament el més cosmopolita, amb la generalització de la ideologia de la seva política exterior, unes formes de vestir, uns hàbits alimentaris, la prepotència absoluta de l’anglès i un cosmos de referències sentimentals que té en el cinema i la televisió els seus instruments més poderosos de difusió per fer possible que el món que representen el percebem com el nostre i part inseparable de la nostra història. Parlo de sèries, pel·lícules, cançons, actors, actrius, músics, certs esports, períodes històrics com l’Oest, el Chicago de la màfia, Nova York, Los Ángeles, San Francisco i qualsevol llogarret de l’Amèrica profunda que coneixem molt millor que la nostra pròpia història i geografia. La majoria de catalans són més capaços d’anomenar estats nord-americans que no pas comarques del propi país, de Perpinyà a Alacant. I el mapa mental de la majoria continua sent Espanya, com demostra el cas recent de Múrcia.

Sense mecanismes de vertebració col·lectiva i de socialització de la cultura nacional, sense disposar d’un poder polític sobirà, no hi ha cap possibilitat seriosa de construcció nacional, cultural i lingüística. En canvi, quan les comunitats nacionals s’expressen mitjançant el seu propi Estat contribueixen, de fet, a dificultar el poder absolut dels monopolis internacionals i a facilitar una permeabilitat respectuosa i enriquidora des del coneixement mutu i els intercanvis sorgits de la diversitat de pobles, cultures i llengües. Si la identitat es fa pel coneixement, ens cal conèixer-nos perquè ens reconeguin. Ja ho va dir Eugeni Xammar, el març de 1939, quan una diplomàtica de l’Espanya republicana li digué: “Els nostres soldats resisteixen, heroicament, a Múrcia.” La resposta del periodista va ser contundent: “Senyora, mai no m’ha importat, ni poc ni molt, el que pugui passar a Múrcia.” Doncs, això. I ja n’han passat 82 anys...