Escrits amb tinta lila

Veure-les passar o aturar-se i fer-hi alguna cosa. Hi ha persones que, entre aquestes dues maneres d’encarar-se a tot allò que ens posa al davant la vida, tenen el coratge de triar sempre la segona opció, la menys còmoda però també la que acaba sent més reconfortant per a un mateix i la que pot fer que avancem col·lectivament. Carme Forcadell, presidenta del Parlament del 2015 al 2018 i que just ahir feia tres anys que havia ingressat a la presó, és de les que es decanten per la segona opció, la d’intentar no esquivar injustícies, ella, que és una de les que n’ha patit de grosses. Un exemple d’aquesta manera de fer el podem veure en el seu llibre Escrivim el futur amb tinta lila (Destino), que avui mateix surt a la venda i que s’acompanya amb un bolígraf de tinta lila, un bolígraf que s’ha convertit en un símbol feminista. Hi explica la seva experiència com a presa política als centres penitenciaris d’Alcalá-Meco, Puig de les Basses, Mas d’Enric i Wad-Ras, però sobretot hi podem veure com gràcies a la seva actitud activa s’han aconseguit petites millores per a les dones en unes presons que “estan pensades i fetes per homes”, segons lamenta. Petites necessitats (que a dins de la presó s’ageganten) com el fet que les preses tinguin un assecador del cabell o que puguin treballar en les mateixes feines i amb les mateixes condicions que els homes. La presidenta dona veu i visibilitat a les dones preses i explica què passa dins un sistema penitenciari que acaba castigant unes dones que són doblement víctimes: “Moltes no han tingut cap oportunitat per no anar a la presó; han viscut situacions difícils i els ha fallat la família i l’educació. Són delinqüents, sí, però la majoria són víctimes. Serien delinqüents si no haguessin estat víctimes?”, es pregunta. Ella, també víctima, ha posat l’afany en millorar un sistema que no rutlla. Ella, que és de les que no vol veure-les passar mirant de reüll.