De set en set
Esgotament
Som a només unes hores de descobrir si Catalunya estrenarà president o si la proclamació de la primera autoritat del país haurà d’esperar uns dies, potser setmanes. Ara per ara, malgrat que les negociacions sempre poden fer girs inesperats en qüestió de minuts, a les cases d’apostes de la política guanya adeptes la casella que indica que caldrà un segon ple d’investidura per tancar el pacte. Personalment, desitjo amb tota la força del món que els partits independentistes es posin d’acord abans de la cita de demà, encara que només sigui per estalviar a la ciutadania alguns episodis que fan sentir vergonyeta aliena. He vist baralles de pati d’escola més captivadores. L’espectacle de retrets i desaprovacions, de declaracions i contradeclaracions i més declaracions si és possible, esgota el més pacient. No és gens seductor i genera desconfiança absoluta en el que ha de venir. Més aviat certifica que no s’han superat les desconfiances i els recels que van marcar la passada legislatura i que la cosa, malauradament, encara pot anar pitjor. Si fins i tot s’endevina embullat pactar allò que els uneix, no vull ni pensar com s’afrontaran les discrepàncies al llarg de la legislatura.
Mentrestant, als poders de l’Estat se’ls escapa un somriure sorneguer observant com les debilitats de l’independentisme pesen més que les seves fortaleses i veient com els partits poden llençar per la borda la majoria històrica segellada a les urnes. La piconadora repressiva de l’Estat no fa vacances ni per Setmana Santa, però aquí els partits s’entesten a oferir-nos el seu particular xou. Tant és que no es lligui en curt la pandèmia, que la gent segueixi morint per culpa del virus i que les vacunes no arribin ni per error, que aquí seguim embrancats en unes negociacions que lideren uns partits que ja va sent hora que es preguntin per què l’independentisme va perdre 700.000 vots el 14-F.