A la tres
Tossuderia espanyola
“Coneixent Madrid, no ens estranyaria que darrere els límits a AstraZeneca hi hagi ostentació de poder
Espanya i Polònia són els dos únics estats de la UE que posen límit d’edat a la vacuna d’AstraZeneca. L’Estat espanyol l’ha mantingut en els 55 anys contra l’opinió d’experts i responsables mèdics i, finalment, després de tota la polèmica al voltant del vaccí d’aquesta marca, “s’ha dignat” a augmentar-lo fins als 65 anys. Tot i així, també contra l’opinió general a Europa i al món, s’ha esperat una setmana a reprendre les vacunacions de la farmacèutica anglo-sueca.
Per què aquesta tossuderia espanyola? El Ministeri de Sanitat i la ministra Darias al·leguen que no hi ha prou estudis per canviar d’opinió, però coneixent els aires de la política espanyola –que tant fan malpensar sempre quan es tracta de mantenir quotes de poder i hi ha la possibilitat de fer una mica l’hidalgo–, no ens podem estar de dubtar que darrere aquestes decisions no hi hagi alguna cosa més que arguments científics. Crec que ja ens entenem.
Tots recordem, per exemple, com va menystenir ara fa un any el govern espanyol la resta de governs autonòmics i, sobretot, com va desacreditar les demandes del president Torra d’un confinament estricte –que hauria salvat un munt de vides, segur–. Afirmant que “el virus no entiende de territorios”–quan ha quedat demostrat que calia actuar per territoris per contenir els contagis–, el govern de Sánchez no va tenir cap problema a imposar les seves polítiques, tot fent veure que buscava el consens en aquelles reunions telemàtiques del diumenge al matí amb els presidents autonòmics. Cap semblança amb com s’actuava, i s’actua, per exemple, a Alemanya, on la coordinació entre els lands i el govern de Berlín és exemplar.
En toc cas, la tossuderia espanyola continua marginant col·lectius de població vulnerable. Ara són els que tenen entre 66 i 79 anys, un munt de ciutadans que ara mateix són en un llimbs per capritx d’algun funcionari de Madrid. Esperant que s’acabin de vacunar els més grans de 80 anys –que, d’altra banda, van passant pels CAP a pas de tortuga– com si les seves vides importessin ben poca cosa. Que deu ser el cas. Si no, no s’entén tanta tossuderia.
