Tristament, tot previsible

Vaig tenir la sort (o la mala sort, depèn de com es miri) d'haver de fer, ahir, moltes hores de cotxe. I vaig tenir la sort (o la mala sort, depèn de com es miri) de poder tenir temps per poder escoltar pràcticament tot el debat de política general i, també, la sessió de control a Montilla al Parlament. Saben què? Doncs això del títol. Tot previsible. Les preguntes de l'oposició al president un dia o altre les haurien d'anul·lar, perquè no serveixen de res més enllà de fabricar títols (i res més que títols) per a les seccions de política dels diaris. I si un dia les preguntes són intel·ligents (i no previsibles), s'encén el llumet vermell i et quedes (a vegades, sortosament per al president) a mitja resposta. I del debat de Madrid, tres quarts del mateix. ZP, absolutament previsible. Compromisos de peix al cove altra vegada. De Rajoy ja ni els en parlo (sentint-lo t'acabaries creient que el PP no hagi tingut res a veure amb l'embolic de l'Estatut), ni de Duran ni de Ridao tampoc, que es van limitar a fer el seu paper. Un milió i mig de persones al carrer, insisteixo, i tot igual. Quina llàstima! A la reunió de govern de l'altre dia el gran debat va ser com acabar la legislatura sense tirar-se els plats pel cap. I avui tot fa la sensació que la reunió dels líders polítics (líders ve de liderar, no?) acabarà en no gaire res. Quina llàstima! Quina llàstima que a CiU les tesis sobiranistes facin por, i quina llàstima que aquest moviment intern al PSC (compte, que són molts més que quatre consellers) no pugui fer entendre al seu partit que alguna cosa ha de canviar i que ara tenen una oportunitat única. Però vaja, no sé de què m'estranyo. Tot va sobre el previst.