El tren petit

Aquest any, el tramvia del Baix Empordà o tren petit de Palamós faria un segle d’existència, si no fos perquè la modernitat es va endur per davant un dels transports amb més projecció de futur i sostenible si s’hagués adaptat als nous temps. L’arribada dels utilitaris i l’auge del turisme i de la llibertat van contribuir, juntament amb la desídia d’un Estat centralista i curt de mires, a la desaparició d’un mitjà de transport que s’intueix de primera necessitat. Jo no el vaig veure funcionar, però sí recordo l’estació al nord de la Devesa, d’una línia que del Pont Major arribava a Banyoles i a Palamós, dos ramals que avui serien d’interès comercial i, sobretot, turístic.

És la màgia del tren. Bocabadats, passàvem hores mirant el tragí de gent, amunt i avall, paquets, mercaderies, vapor i pudor de fum. Les sortides i les arribades, l’esforç per arrencar i una certa por per unes maniobres que desconeixíem. Les arribades a la terminal estaven envoltades de maniobres espectaculars als ulls dels infants: fer girar la màquina per iniciar el camí de tornada, el cap d’estació, ben guarnit, amb el xiulet a la mà, preparat per donar la sortida. Els vagons, petits, ballaven al so de la màquina com si haguessin de sortir de la via en qualsevol moment.

Recordo amb nostàlgia les quatre estacions i les cinc línies a la ciutat de Girona: la de França, la d’Olot, la de Sant Feliu de Guíxols i la de Pedret, que enllaçava Girona amb Banyoles i Palamós. Quatre estacions com els quatre rius de la ciutat: el Galligants és com el tren pinxo, estret i de curt recorregut; el Güell és com el feliuet, de més allargada i amb un major tragí en els darrers trams; l’Onyar és com el carrilet, important per a Olot, de la muntanya al pla, i, finalment, el Ter és com el tren gros, de molt de cabal i important. El tren de Palamós, o trenet o tren petit, que unia Palamós amb Palafrugell, la Bisbal i Girona, va ser una línia impulsada per afavorir la indústria surera del Baix Empordà i que va tenir el seu punt àlgid en la segona meitat del segle XIX. Construït per fases, amb capital divers i amb adversitats de tota mena, incloses les guerres mundial i Civil, va començar en un primer tram Flaçà-Palamós, inaugurat el 1887, i es va allargar primer fins a Girona el 1921, i després fins a Banyoles el 1928. Malauradament, va deixar de funcionar el 1956, després de 88 anys de servei fins que l’Estat el va clausurar per desinterès. Cap de les peticions fetes per les institucions del moment van servir per reconsiderar la situació.

Sols ens queden en el record magnífics reportatges gràfics i la cançó d’El tren pinxo, que manté en l’imaginari infantil el que un dia va ser una part d’aquesta línia, amb afecte i destacant els seus defectes: “El tren pinxo de Banyoles és el més petit que hi ha, fet de llaunes i cassoles i barrets de capellà, laralaralà, i barrets de capellà.” La cançó mostrava els seus defectes, talment com si fos una joguina.

L’ambició dels seus inicials propietaris anava més enllà de les línies existents i volien fer-lo arribar a Figueres i a Sant Feliu, enllaçant-la amb Olot i Figueres, fet que, finalment, no va prosperar, qui sap si per evitar la competència dels dos ports del comerç surer com eren el de Palamós i el de Sant Feliu. Recuperar-lo no seria fàcil, però una línia circular que els enllacés tots no seria res de l’altre món. Amb tracció elèctrica, controlat pel satèl·lit Enxaneta, igual Endesa el finançaria. La circular Girona, Banyoles, Palamós, Sant Feliu i Olot, mar i muntanya, progrés i tradició, millor és impossible.