‘Tempora mutantur’

Les fronteres del món –les espanyoles incloses– canviaran, perquè no han deixat de canviar des que les primeres es van inventar. Els cotxes i les fàbriques deixaran d’escalfar el planeta, de la mateixa manera que fa deu lustres es va treure el fum verinós dels complexos industrials fora dels centres de les ciutats (també del de Barcelona). Tots els països europeus trobaran la manera d’acollir les persones de fenotip no-europeu que fugen de diversos inferns, sense emmurriar-se (i n’hi ha, d’aquests fugitius, que esdevindran alguns dels creadors i científics més acreditats de cada país, Catalunya inclosa). Els partits criptofeixistes (com ara Vox) acabaran fracassant tal com van fracassar els seus avantpassats ideològics a mitjan segle XX. I els presos polítics i exiliats catalans tornaran a casa i hi seran saludats amb respecte per tothom, incloent-hi la policia espanyola (abans que marxi). I intueixo tot això en part gràcies a un llibre recent d’una hongaresa dita Edith Eger que, quan era una nena, va aprendre el proverbi Tempora mutantur, et nos mutamur in illis: Els temps canvien i nosaltres canviem amb ells, que actualment és el lema de la seva vida després d’haver sobreviscut uns mesos a Auschwitz i a una marxa de la mort cap a Mauthausen, després de ser rescatada d’una pila de cadàvers per un soldat americà –i després d’haver-se convertit en una de les psicòlogues més importants dels Estats Units–. En comparació amb els canvis que va viure ella, els que he descrit més amunt són més aviat petits i molt més suposables. Menys per a certs jutges espanyols.