Que torni la política

Fer política implica, ineludiblement, caure en contradiccions. Perquè assumir responsabilitats comporta gestionar la realitat, i la realitat no és mai de blanc o negre. Feia temps que molts –entre els quals em compto– reclamàvem a la CUP que, de la mateixa manera que va decidir fer política des dels governs municipals, decidís implicar-se en la política nacional, acceptant els riscos i la complexitat que això implica.

I com que feia temps que els ho reclamàvem ara em sembla de justícia reconèixer la importància del pas que han fet, assumint responsabilitats a la mesa del Parlament –on hauran de prendre partit en decisions complicades durant tota la legislatura– i votant a favor de la investidura de Pere Aragonès. És un sí crític, però un sí que permet debatre polítiques, acordar prioritats, negociar i pactar, construir i consensuar; l’essència de la política. Quina diferència amb aquella investidura frustrada de Jordi Turull, el març del 2018, el dia abans que Pablo Llarena el tornés a enviar a la presó, d’on no ha sortit encara. Una oportunitat perduda per part de la CUP de fer política que ara ha quedat esmenada.

Pere Aragonès ha aconseguit, doncs, el suport que es preveia més difícil i en canvi no té encara el suport que la majoria de votants independentistes dels dos partits majoritaris donaven per sobreentès. La investidura s’ha encallat de manera incomprensible. Amb un govern interí enmig d’una greu crisi social i econòmica, en situació de pandèmia i amb una onada repressiva de l’Estat que no afluixa, costa de comprendre que no hi hagi acord. Quina legislatura ens espera, després del sainet de la investidura? La ciutadania ja va arribar a les eleccions del 14-F esgotada d’una campanya plena d’enfrontaments personals, acusacions de traïdors, postureig i batalletes a Twitter. Només cal una cosa i em sembla que no és demanar tant: que torni la política. La CUP ha marcat el camí.