Investidura

Certament, es fa difícil d’entendre que, malgrat el fiasco de divendres passat, Pere Aragonès no es converteixi demà mateix en el 132è president de la Generalitat. Més que res perquè, més enllà de les responsabilitats de cada partit, aquest fet entraria en col·lisió amb tot allò que ens van repetir com un mantra els líders de JxC durant la passada campanya electoral: davant de la via ampla proposada per ERC, els de Puigdemont i Borràs es decantaven per un pacte estrictament independentista, amb la mateixa JxC, ERC i la CUP. Sis setmanes després de les eleccions i un cop les bases anticapitalistes van acceptar donar suport, de manera crítica, a Pere Aragonès, tota la responsabilitat recau sobre el grup polític que més ha patrimonialitzat (i amb molt èxit, per cert) el concepte d’unitat. Després que el 2019 els de Puigdemont preferissin a la presidència de la Diputació de Barcelona la socialista Núria Marín en lloc d’un candidat independentista, ara és un bon moment per demostrar que una flor no fa estiu i que la defensa de la unitat és igual de granítica tant si aquesta unitat la dirigeixes tu com si ho fa el partit del costat, el que t’ha guanyat en les últimes eleccions. Així ho van fer els republicans quan van investir Artur Mas el 2012, Carles Puigdemont el 2016 o Quim Torra el 2018.

Per responsabilitat, però sobretot per coherència política, no se’ns hauria d’abocar a unes noves eleccions. I hi ha múltiples alternatives per evitar-ho. Recorden el 2012, quan Oriol Junqueras va donar els vots del seu partit per fer possible la investidura d’Artur Mas? Doncs ho va fer sense entrar en un govern que no li acabava de fer el pes. Si les desconfiances entre les forces independentistes són tan insalvables, aquesta seria una bona fórmula per formar un executiu dirigit per Aragonès que comenci a treballar per la reconstrucció del país. Perquè els reptes són enormes i el temps no sobra.