Un país petit

Som un país petit. No ho dic per la dimensió que ens recordava Lluís Llach amb allò que “des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí”, sinó per un comportament fratricida que sempre ens acaba posant més pals a les rodes. Ho veiem aquests dies amb l’escenari polític a Catalunya. Qui ens havia de dir que passat el període pertinent i de disputes encara tinguem la incògnita de com serà el futur govern del país. L’escenari ha canviat com un mitjó. Ara resulta que ERC és la força independentista més votada i, per tant, és inqüestionable que ha de presidir el govern. Més sorprenent és que els republicans ja tenen tancat l’acord amb els cupaires, els mateixos que al seu dia van arribar a empatar 1.515 a 1.515 en una assemblea, els mateixos que van forçar el pas al costat d’Artur Mas i els que van acabar escollint Carles Puigdemont com a desllorigador. Aquest moviment sembla que ha enutjat Waterloo i ara fan pagar als republicans aquest gest d’alta traïció com si Junts fos un segon plat insubstancial, tot i que tothom sap que han de ser ingredient principal d’un allioli que entre tots plegats haurien de mirar que no s’acabés tallant, com va passar amb el darrer any de govern i, en especial, quan va marxar el president Torra. Les estratègies partidistes es poden entendre per un costat i per l’altre, però crec que cap votant, sigui d’ERC, de Junts o de la CUP, entén gaire aquestes estratègies de guerrilles en un moment de pandèmia i en què les conseqüències socials ja es comencen a notar i poden ser de magnituds estratosfèriques quan s’acabin els ERTO al maig. Cal un acord i cal que es resolgui amb rapidesa. Però aquestes desavinences incomprensibles per a molts són una qüestió d’idiosincràsia de país. Un té la sensació que això no passaria en cap cas al País Basc, on sempre fan la viu-viu per tirar endavant i aconseguir allò que els interessa a ells, sense mirar si perjudiquen altres nacionalistes. I un altre exemple, més banal si es vol, és el del Barça. Moció de censura, guerres intestines durant anys encara que s’aixequin copes d’Europa i lligues. En canvi, al Bernabéu, acabades les eleccions, van tots a l’una. Potser només és un tret de país, on la lluita interna sempre hi és. El problema no és ser un país petit, sinó estar mal avinguts.