Tribuna
Enfadats o tristos
A les portes d’un nou cicle en la política catalana potser és el moment de preguntar-se fins a quin punt es poden estirar les velles propostes independentistes, sobretot ara que aquesta opció política per fi ha arribat a tenir més d’un 50% del vot. Ens pensàvem que quan això passés alguna cosa decisiva hauria de canviar, però potser per la pandèmia, potser perquè l’Estat espanyol no afluixa en la repressió, sembla que tot s’ha posat a la casella de sempre, la d’un autonomisme impotent i atrafegat que mira de dissimular que no s’hi pot fer més i que, arran de la dificultat de dir-ho, es converteix en una pantomima estranya, un joc de simulacions cíniques que encara es fa més terrible quan, per sota, hi trobem el partidisme de sempre.
L’independentisme no pot tenir unitat perquè no hi ha estratègia unitària. La repressió ha estat tan gran, i tan gran el campi qui pugui, i tan estretes les oportunitats de fer política, que estem en un punt de màxima incertesa, entre la impotència, la paciència i l’eterna esperança d’un futur millor. L’Estat espanyol no negociarà un referèndum; això ho tenim coll avall, tant si governa a Madrid un partit conservador com un de progressista. Qualsevol temptativa en clau sobiranista ja serà frenada amb un 155 preventiu, abans que les coses es puguin arribar a posar mai com l’octubre del 2017. La mesa de negociació només pot tenir com a objectiu, en el millor dels casos, la fi de les condemnes als líders independentistes, a canvi d’un pacte de governabilitat, si és que arriba a ser necessari. Això en el millor dels casos; en el pitjor, l’Estat espanyol ni es veu obligat a cedir a res i deixa que els presos i els exiliats carreguin tot el pes de les sentències. Hem après que potser els estats es governen democràticament però no s’hi creen, almenys quan no tenen cap incentiu per cedir poder i sobirania, finalment. Espanya no s’obrirà mai a la seva desaparició.
Però el que pot desaparèixer és l’autogovern català, i més encara quan amb excuses pandèmiques no s’ha fet res més que aprimar-lo, i el que haurà de rebre en els propers anys, en clau fiscal, serà també remarcable, perquè quan hi ha crisi sempre ho acaben pagant els mateixos. Sembla que l’acord de govern entre forces independentistes es basa en saber què s’ha de fer per obrir noves oportunitats al sobiranisme, però totes les idees estan esgotades i semblen més aviat excuses per caure en debats infinits o per separar encara més el moviment des de dins, a còpia de dogmatismes i fetitxismes o, pitjor, de tribus de puristes que no se suporten entre ells.
La ferida independentista ha estat infligida per l’Estat, però l’atribució de culpes passa més aviat per una ciutadania que ha caigut dins el populisme i els acusa de traïdors o de titelles, i una altra classe política que espera la seva oportunitat per perfeccionar un pla misteriós que els altres no es van veure amb cor de culminar. El pitjor del procés és que, almenys pel que fa als discursos, sembla que ens ha fet perdre el més elemental sentit comú. Mentre això vagi d’aquesta manera, tot el que podrem fer és dir unes coses mentre se’n fan unes altres; èpics per fora, pragmàtics per dins; audaços enfadats o tristos, tanmateix rendits al vell possibilisme.
Aquesta opció, però, no és el final sinó el principi del futur. Si es va poder arribar fins a un referèndum va ser perquè es van esgotar totes les possibilitats de fer-ho acordadament i al final es va optar per tirar pel dret, amb els resultats que sabem, entre cops de porra i querelles. La independència està prohibida i la sobirania està més protegida que la salut pública, com veiem aquests dies d’esforços laxos per contenir la quarta onada de Covid. Per emprendre de nou un camí cap a l’autodeterminació s’ha de tenir força, i solvència en el govern que sí que posseïm. No pots pretendre fer una república quan deixes malmetre una autonomia; no pots culpar l’Estat espanyol de tot, sobretot quan se’t mor la llengua pròpia entre claudicacions i indiferències d’acomplexat.
Els anys del procés han acabat; arriba ara una nova època, basada tant en la fermesa com en el realisme, tant en el coratge com en no fer ximpleries. El que sobretot cal ara reconstruir és una nova manera de parlar, de defensar el que és justícia, i alhora ser prou hàbils per no enganxar-nos-hi els dits.