Irresponsabilitats compartides

Després de més d’un any de confinament i el fet que la policia entrés sense consentiment o autorització judicial en diferents pisos de Madrid per desmuntar festes prohibides, planteja un dilema substancial entre llibertat individual i responsabilitat col·lectiva en l’actual escenari de limitacions de drets per a la protecció de la salut. El primer que cal censurar sense pal·liatius és la celebració d’activitats que infringeixen les normes establertes pel decret que regeix l’estat d’alarma. Per raons òbvies: les concentracions massives en locals tancats expandeixen els contagis i les persones que han perdut la vida o les que ara mateix estan lluitant a les UCI en són una clara mostra. Així ho percep la majoria de la ciutadania, que accepta les ordenances restrictives com un enuig necessari per combatre la malura; però n’hi ha una part que no, que o bé nega la pandèmia o bé se li fa insuportable aquest període llarg de clausura o bé gaudeix amb la provocació a l’autoritat. Sigui com sigui, el mètode utilitzat per la policia, esbotzant portes, esdevé totalment desproporcionat i inadmissible, vulnera l’article 18.2 de la Constitució sobre la inviolabilitat del domicili, i en aquest cas, com en cap altre, no es pot argumentar que la finalitat justifica els mitjans; si ho fem ens submergirem en aquell espai fosc del qual difícilment es torna. D’altra banda, que la presidenta de la comunitat Isabel Díaz Ayuso invoqui la llibertat i l’economia per atreure el turisme de borratxera –unes imatges ben visibles aquests dies a les terrasses de Madrid– tampoc hi ajuda. Quantes irresponsabilitats compartides!