Transsexualitat i normalitat

El 31 de març era el Dia de la Visibilitat Transsexual. Aquesta setmana passada. Convocatòries en diverses ciutats de Catalunya i una resposta minsa. La història es repeteix cada any. Bones intencions de l’organització però una tèbia implicació de la societat. És en aquests moments quan et preguntes en quin tipus de societat volem viure. En la que tots tenim instal·lada al nostre cap o la realitat del dia a dia que moltes persones han d’afrontar sense que a nosaltres ens produeixi cap tipus de simpatia. La realitat transsexual és present en el nostre dia a dia igual que ho és la realitat homosexual. El fet comú és que, malauradament, molts ho continuen tenint difícil avui dia, sobretot en poblacions petites. La diferència és que la transsexualitat té un plus que el fa indestriable.

El moviment aquest any ha reclamat que hi hagi una llei que protegeixi els transsexuals. Persones valentes que, atrapades en un sexe que no senten que els correspon, decideixen viure la seva vida d’una forma admirable. Sense tabús. Essent com són. Sentint el que senten. S’imaginen com seria la nostra societat si tothom fos qui realment vol ser? Si fos conseqüent amb els seus sentiments i la seva manera de ser? Però la utopia és la que és, i la realitat és molt diferent.

Discriminació. Problemes laborals. Problemes familiars. Dificultats socials. Rebuig de persones que no tenen res a veure amb el respecte. Qualsevol de nosaltres que es trobés en aquestes circumstàncies, com reaccionaria? El col·lectiu trans reclama ser tractat com qualsevol altre. Que se’ls tingui en compte com qualsevol altre membre d’una societat activa que realment vol ser inclusiva, i no exclusiva. Una societat en la qual no sigui necessari cap 31 de març per recordar que hi ha persones que no segueixen l’heteronorma. Una societat que no estigui necessitada de cap Dia de l’Orgull Gai. Una societat en la qual tothom pugui ser qui és i viure qui és amb ple gaudi personal.