Escòcia i els crancs

Qui ho diu que les coses de la política no poden ser menades de forma més matussera que a Catalunya? I tant que sí: a Escòcia, gran referent dels catifets indígenes indepes, han demostrat recentment que les coses es poden fer pitjor. Si fins ara la política del país de William Wallace era l’exemple que no seguien els administradors de les engrunes catalanes, ara els Braveheart de pa sucat corren a imitar el galliner català. Feien enveja els del Partit Nacional Escocès (SNP), que concentraven el que aquí han de repartir-se Junts i Esquerra, salpebrats per la CUP. Ah, i el PDeCAT, gràcies al qual Puigdemont ha perdut dos diputats i la primacia. Sí, al país de Walter Scott i Peter Pan al maig tindran dos partits independentistes: l’SNP de –ja ho podem dir així– Nicola Sturgeon i el nou Alba Party (Alba, Escòcia en gaèlic) de –ja ho podem dir així– Alex Salmond. Aquest darrer diu que ho ha fet per completar l’opció independentista i així obtenir la majoria, ja ho saben: més del 50%. És així que en l’unionisme britànic –les baralles deixen ròssecs– ja es freguen les mans, gairebé tant com en l’espanyol amb les proeses de les taifes independentistes catalanes; se les freguen tant que a Escòcia el britanisme ja es proposa de constituir-se en candidatura única, verds –una mena de comuns d’aquí– inclosos. I per què ara dos? Resulta que a la pàtria de Macbeth i Deborah Kerr el deus ex-machina que mou el gall i la gallina de l’independentisme, venerat des de la Marbella de Gil y Gil per Sean Connery i James Bond –ambdós escocesos–, és com el de Junqueras i Puigdemont però menys avorrit, suggeridor i més líquid. I això de líquid no ho dic pas metafòricament perquè la Nicole –el seu SPD– va encausar l’Alex per, crec, 14 assetjaments sexuals; i ell va denunciar-la, a ella, per haver-lo acusat falsament perquè els escocesos l’avorrissin. Això sí: no són ni a la presó ni a l’exili perquè la justícia britànica els ha absolt a tots dos. Poc a veure, doncs, amb els nostres virtuosos caps de brot, en què, posats a comparar –ara només per la política que proclamen–, Junqueras seria la nostra Sturgeron de la independència pactada, i Puigdemont, el Salmond de no esperar per a un nou referèndum. Amb tot, cal tenir en compte que, sent molt optimistes, el sistema electoral escocès podria permetre el 90% dels diputats de què presumeix Salmond. I, seguint, si per aquelles coses guanyessin –la política és així, que deia el que considerava que a la pilota s’hi juga amb el cervell–, Salmond i Sturgeon edificarien o farien com els d’aquí?