Qui s’ho creu?

Les especulacions sobre un possible suport extern de Junts a la investidura, sense passar a formar part del govern, han estat la matraca informativa de torn dels darrers dies. Tot va venir d’una entrevista publicada a La Vanguardia en la qual Jordi Sànchez va deixar caure que, si calia, els seus facilitarien un eventual govern entre ERC i els Comuns per quedar-se a l’oposició. Pocs dies més tard Laura Borràs va plantejar la mateixa possibilitat a la ràdio pública. No és pas casualitat que els dos dirigents diguin el mateix amb hores de diferència. Qui sap si les primeres enquestes que han aparegut fent càlculs sobre una hipotètica repetició electoral hi tenen alguna cosa a veure: expliquen que Junts cau pel seu bloqueig als dos intents d’investidura, castigats per part dels seus votants que havien cregut, sense rastre de cinisme, en les habituals crides a la unitat. Posar sobre la taula aquesta sortida és una manera d’escapolir-se de la pressió de ser vist com el pal que es fica entre els radis de la roda i traslladar-la, encara que sigui parcialment, cap a una altra banda. Ara bé: és creïble tal opció? Tenint en compte que estem parlant de l’espai polític que, amb diferència, ha ocupat durant més temps les màximes quotes de poder de l’administració catalana, costa d’imaginar una travessa del desert feta per voluntat pròpia. Encara més si recordem els esgarips que ressonaren quan anys enrere la van haver de fer a la força. Pocs dels càrrecs de tota mena que van fer el pas del PDeCAT a Junts, veient aquesta segona com el cavall guanyador en l’hipòdrom intern, estarien disposats a no tocar cuixa tal com els hauria passat si haguessin anat amb la marca d’Àngels Chacón. Els bastons, en aquest cas, deixarien estar les rodes del país per anar a petar als caps i els lloms dels companys de partit, en una espectacular batussa que riu-te’n tu de qualsevol escissió precedent.