L’autonomia curricular

Amb motiu del debat que suscita la futura implementació de l’enèsima llei educativa –la Lomloe–, i amb aquesta la també enèsima reforma curricular de l’educació obligatòria, convé assenyalar unes constatacions que no per evidents resulten menys oportunes de recordar. En primer lloc, cal dir que tot currículum és resultat d’una acció política o, millor, d’un recopilatori de decisions d’índole política, atès que no responen a argumentacions de contrastació científica. Qui decideix, i en nom de qui, el que es posa en el currículum escolar o se’n treu? Quines competències, objectius i continguts d’aprenentatge es prescriuen com a obligatoris i universals i quins no? I quins son els arguments de la mencionada tria? La tradició potser? La força de determinats lobbies gremials o corporatius? El poder de l’acadèmia o acadèmies? Els interessos dels grups de pressió seculars de l’Estat?

Cap currículum és neutre i sempre constitueix una cruïlla de poders. Per això cap estat renuncia, en més o menys percentatge, a prescriure el currículum escolar. Mai no el deixa de forma exclusiva en mans dels professionals o els experts educatius, ni molt menys de les famílies, ni, per descomptat, a la decisió dels alumnes, que, sigui quina sigui l’edat que tinguin, resten obligats a aprendre allò prescrit per les autoritats competents. Sigui quina sigui la llei que inspira un determinat currículum, sempre es bellugarà a partir d’un equilibri entre la tradició curricular (es mantenen les matèries que sempre hi han estat) i allò nou que es pretén introduir tot aprofitant la majoria política que ofereix l’oportunitat de redactar una nova llei des d’una altra perspectiva ideològica, pretesament distinta de l’anterior.

Alguns dels arguments de l’actual canvi curricular que es proposa versen sobre la implementació d’una visió més competencial (quants anys fa que tenim aquest discurs sense una plasmació efectiva, sobretot des de l’àmbit de l’avaluació?), una dimensió més interdisciplinària dels coneixements (declaració inexacta terminològicament perquè, com a molt, s’aspira a introduir propostes pluridisciplinàries), i una concepció del currículum com a nucli bàsic i essencial dels coneixements que es pretén que l’alumnat aprengui.

Tot aquest argumentari tindria credibilitat si s’acompanyés de manera efectiva d’una reducció del currículum prescrit per l’administració. Per exemple, que el govern de l’Estat passés a prescriure només entre un 10 i un 15% del currículum i un altre 15 o 20% el prescrivissin les comunitats autònomes. O sigui, les administracions prescriurien només el 30% del currículum, com fan en altres latituds nòrdiques, en què sempre diem que volem emmirallar-nos, però mai no trobem els àmbits en què fer-ho. El camp curricular és un de ben concret i específic. Ens hi atrevim? Només el 30%?

Per més progressistes que es proclamen determinats governs, cap està disposat a renunciar al poder curricular que secularment ha ostentat l’Estat. Si realment es creuen els arguments pedagògics que esgrimeixen per justificar la seva reforma curricular –major autonomia, competències, interdisciplinarietat i més continguts essencials, funcionals i no tant recopilatoris de coneixements empaquetats–, si tot això es plantegés de forma seriosa, caldria promocionar de forma efectiva l’autonomia curricular deixant prou marge als centres educatius, al equips docents i als mateixos interessats, els alumnes, perquè participessin en el disseny, la gestió, la pràctica i l’avaluació de les propostes curriculars.

Això sí, caldria reservar a les administracions la cura de la supervisió dels currículums que es portin a terme per garantir els principis de la inclusió educativa, la igualtat d’oportunitats, la llengua d’aprenentatge i el dret a la qualitat de l’educació rebuda. Tanmateix, deixem que la majoria del què, el com i el quan ensenyar –a banda d’un reduït currículum bàsic i comú– es gestioni des de la lliure autonomia dels que l’han de contextualitzar i aplicar i també d’aquells que, finalment, l’hauran d’aprendre i fer-se’l seu, és a dir, viure’l.