Submergits en el caos

Des de fa uns quants mesos estem experimentant la teoria del caos, que és aquella teoria que diu que hi ha determinats sistemes que tenen un comportament quasi impossible de predir perquè estan sotmesos a la interacció de variables dinàmiques en sistemes complexos. Això és la política. El que estem vivint podria ser perfectament assimilable a la teoria del caos perquè, entre altres coses, és molt sensible a les variacions que s’introdueixen en les condicions de partida. Una petita variació d’aquestes condicions provoca grans variacions en els resultats. Tenim unes condicions inicials en forma de previsions i unes de finals que poden no tenir-hi res a veure, en el resultat.

L’elecció del president de la Generalitat, el 132è, està sotmesa al caos per la impredictibilitat dels resultats just l’endemà de les eleccions. Petits canvis en les línies de governabilitat o haver arribat a acords amb la CUP han provocat aquest resultat inesperat de conseqüències imprevisibles.

També observem la teoria en l’administració de les vacunes, la tipologia, el calendari. Tot és tan imprevisible perquè tot depèn de variables que s’escapen del nostre control: la fabricació, l’arribada, la distribució, l’aplicació i criteris canviants d’un dia a l’altre en l’administració per col·lectius i franges d’edat. Les cues per rebre-la són de molta confusió. Es barregen persones de totes les edats, que esperem que estiguin avisades per criteris rigorosos de necessitat. Però això no és el que es percep des de fora del sistema. El caos existeix en els percentatges de persones que han rebut les dues dosis, en les variables segons territori i no segons criteri de necessitat i en la gent de molta edat encara per vacunar. Caos també en els sistemes de comunicació i incoherents del Procicat, canviants segons el dia i l’hora, sense un destinatari definit ni uns criteris prou consensuats des del rigor científic. El gran dèficit d’aquesta pandèmia haurà estat la comunicació amb la ciutadania. La reiterada, enfadosa i ineficaç “responsabilitat” és encara el gran missatge que ja no ha arribat bé per inconsistència i desgast de la paraula. Un caos polític en les actituds que calen per tirar el país endavant, per resoldre els grans problemes que tenim plantejats: educació, salut, treball, economia i empreses. El caos en un sistema polític que tolera els missatges de l’extrema dreta amb l’argument eufèmic de “llibertat d’expressió” no fa més que engreixar un monstre que es tornarà indomable.

Una frase atribuïda a Einstein diu que “si sempre fas el mateix no esperis resultats diferents”. Si volem uns resultats diferents dels que ara mateix tenim al davant, hem de portar a terme una altra mena d’accions. Si tenim les mateixes persones amb les mateixes idees, tindrem els mateixos resultats. Amb els mateixos companys de viatge obtindrem les mateixes aliances. Si no es canvien els missatges a la ciutadania, no canviaran les actituds dels ciutadans. Els criteris del Procicat han de ser més coherents i creïbles, més clars i contundents. Les urgències de país estan ben detectades i només els canvis en els procediments, en les persones, en els missatges i en els criteris, poden modificar els resultats.

Estem en un moment molt inestable, de caos permanent, en què la ciutadania està molt i molt cansada, i els comportaments polítics no ajuden a trobar la solució. Són caòtics per la proximitat de pensament dels seus líders, dels partits, i per això suficientment distants, creant una inestabilitat que impedeix l’acoblament que cerquen.

Tot plegat és un caos, ho serà també en un futur, perquè no estem disposats a canviar res del que estem acostumats a fer.