Dolors i Carme

La majoria dels britànics que van votar sí al referèndum del 1975, tot fent possible que el Regne Unit entrés al que aleshores es deia la Comunitat Econòmica Europea, ho van fer per raons econòmiques, precisament. Els meus pares, no. Ells, i no eren els únics, van votar sí perquè recordaven molt bé el conflicte dels anys 1939-45 –la Segona Guerra Civil Europea, si es vol– i creien que el nou projecte europeu faria que una repetició d’aquesta atrocitat seria impossible: que hi havia un vessant moral en el projecte europeu, un esperit vertaderament democràtic.

Semblava que el temps els donaria la raó: l’objectiu declarat del Tractat de Lisboa (2009), per exemple, va ser l’enfortiment de “la legitimitat democràtica de la Unió”. La cúspide de la UE no podia imaginar pas que Espanya, aparentment tan democràtica, acabaria sent l’estat que desmentiria aquestes paraules boniques, per la manera brutalment barroera en què dit estat tracta el problema català. Ara bé, mentre que la UE ha callat com una professional sobre aquest tema, hi ha hagut desenes de queixes oficials de part de HRW, l’ONU i moltíssims diputats arreu d’Europa (l’última denúncia, sobre l’empresonament dels Jordis, l’ha feta AI aquesta mateixa setmana). Per què? Perquè allò de posar la meitat d’un govern elegit a la presó i obligar l’altra a exiliar-se, juntament amb un grapat extens de rapers i activistes, és objectivament censurable. I més que censurable, sinó directament fastigosa, és la revocació del tercer grau als presos, incloent-hi, fa ben poc, la sindicalista Dolors Bassa i l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell. Mon pare de vegades deia que sospitava que la UE, en el fons, era “un club per a empresaris”. Si encara fos viu, hi hauria pogut afegir que també ho és per a uns estadistes (i no només els de Madrid) histriònicament unionistes que són incapaços de veure més enllà de les pròpies fronteres.