Hi havia una vegada

Hi havia una vegada, ara fa més de cent anys, que un advocat que es deia Francesc Moragas i un empresari que es deia Lluís Ferrer-Vidal cregueren que s’havia de fer alguna cosa per a ajudar una classe obrera desvalguda i miserable. Per descomptat no existia la Seguretat Social. Tots dos es proposaren crear una caixa de pensions per a la vellesa que pretenia donar una jubilació a la classe obrera.

El projecte tirà endavant i quan el tenien a punt l’oferiren a la Caixa d’Estalvis de Barcelona, ja existent, perquè incorporés les pensions per a la vellesa com un departament de la caixa d’estalvis. La Caixa d’Estalvis de Barcelona rebutjà l’oferta, i Moragas i Ferrer-Vidal acordaren afegir els estalvis al seu projecte de caixa de pensions per a la vellesa. Gràcies a això va néixer la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Sota la direcció de Francesc Moragas aviat es convertí en la primera caixa d’estalvis de l’Estat. Moragas era l’home que dirigia l’empresa, mentre que Ferrer-Vidal era l’interlocutor davant les autoritats de l’Estat a Madrid.

Amb la Segona República, Francesc Moragas posà la Caixa al servei de la Generalitat de Catalunya. Totes les institucions polítiques necessiten una entitat financera per a cobrir les necessitats temporals que sempre es presenten en aquestes institucions. Moragas va morir el 1935; Ferrer-Vidal, el juny del 1936, i la caixa quedà en mans de Josep Maria Boix i Raspall. Amb el franquisme, Boix fou represaliat i va ser substituït per Enrique Luño Peña, un aragonès catedràtic de dret natural de la Universitat de Barcelona. Era una persona que ni feia ni deixava fer. Els seus alumnes –entre els quals jo em comptava– li vam posar el motiu d’Enrique Puño y Leña.

Francesc Moragas deia que la Caixa tenia dues raons de ser: la catalanitat i l’obra social. Luño Peña prescindí absolutament de la catalanitat i seguí amb l’obra social, sense exagerar. La seva millor feina va ser la construcció d’habitatges. Amb la democràcia arriben una sèrie de directors i de presidents que mantenen el caràcter social de la Caixa i la seva catalanitat a mitges. En destaco Ricard Fornesa, Josep Vilarasau i Isidre Fainé.

L’entrada a la Unió Europea implicà canvis en el sistema financer. La Unió Europea només volia societats financeres anònimes. El govern espanyol impulsà un procés de fusions entre caixes i posteriorment obligà a la seva conversió en bancs. El pas següent va ser la seva absorció per altres bancs. Moltes de les caixes tenien greus problemes de liquiditat i de solvència. Caja Madrid, que estava entre elles, es convertí en Bankia, i sanejà la seva estructura amb diners públics. Mentrestant, Caixa Catalunya, que també tenia problemes, no va rebre diners i va ser absorbida pel BBVA, juntament amb les caixes de Tarragona i Manresa amb les quals s’havia fusionat per formar Catalunya Caixa, que desaparegué d’aquest món com si es tractés de la Caixa de Manlleu.

Com que Madrid no podia estar sense una gran entitat financera, el govern espanyol promogué l’expansió de Bankia, amb Rodrigo Rato al capdavant. Aquest havia estat ministre d’Economia en un govern de José María Aznar i, per aquest fet, persona de tota confiança. Però Rato acabà a la presó i l’operació Bankia quedà aturada, un fet que no es podia permetre.

La solució es trobà en l’absorció de Bankia per CaixaBank, tot i que els fets demostraran que no es tracta d’això precisament, sinó a l’inrevés. Pocs dies després es va consumar la fusió de CaixaBank i Bankia amb el domicili social a València.

S’ha donat poca informació sobre aquesta operació. El que queda clar és que han desaparegut tots els alts executius i la majoria de consellers catalans. L’actual consell d’administració de CaixaBank està format pels següents membres: 1. Provinents de Bankia: José Ignacio Goirigolzarri, Joaquín Ayuso García, Francisco Javier Campo García i Eva Castillo Sanz. 2. Provinents de CaixaBank: Gonzalo Gortázar, John S. Reed, Fernando Maria Costa Duarte, María Verónica Fisas Vergés, Cristina Garmendia Mendizábal, María Amparo Moraleda Martínez, Eduardo Javier Sanchiz Irazu, Koro Usarraga Unsain, Óscar Calderón de Oya i Òscar Figueres Fortuna. 3. Representants de la Fundació Bancària La Caixa: Tomàs Muniesa Arantegui i José Serna Masiá. Representant del FROB i BFA –empreses públiques–: Teresa Santero Quintillá.

Com podran veure en el gràfic biogràfic amb què adjuntem aquest reportatge: la catalanitat de CaixaBank pràcticament ha desaparegut, i l’acció social, pendent del que digui el consell d’administració. I mentrestant, a Catalunya ningú ha dit res d’aquest fenomen fonamental per a l’economia catalana.

Estem distrets amb les baralles no gens exemplars al voltant de la presidència de la Generalitat de Catalunya. Ningú té res a dir? Hi ha hagut molt poca informació per part de CaixaBank. No té res a dir l’actual Generalitat de Catalunya? Em venen ganes de plorar, encara que sigui de forma metafòrica. Més aviat tinc ganes de donar un cop de puny sobre la taula.