Opinió

A la tres

L’escull

“Què passarà si la taula de diàleg –ara sí, ara sí, que ve, que ve– acaba (torna a acabar) en res?

Si no hi ha cap obstacle insalvable perquè ERC i JxCat arribin a un acord (amb aquestes paraules s’hi van referir ahir tant Marta Vilalta com Elsa Artadi), la pregunta que ens fem tots plegats és evident: així, què coi els encalla? No ho sé del cert, però sentint uns i altres em fa l’efecte que no és una cosa menor; que no hi deu haver cap obstacle insalvable per arribar a acords ni a l’hora de repartir les conselleries, ni de consensuar un programa de govern –amb tots els matisos, és clar–, ni de posar-se d’acord a prendre mesures contra la crisi econòmica i sanitària que ens afecta –només faltaria!–. Sentint-los em fa l’efecte que hi ha una qüestió de confiança –se’n recorden, d’allò de la cadena de confiança per arribar a l’1-O?– o, millor dit, de desconfiança. ERC té pressa –normal– però JxCat insisteix que Aragonès s’ho ha de guanyar. Borràs deia ahir que se li faria molt estrany que JxCat no fos en el govern. A mi el que se’m faria estrany és que els partits independentistes no es posessin d’acord. Amb JxCat en el govern? Sentint segons qui –i llegint ahir el comunicat de Reagrupament–, ja no ho sé. Em sembla, deia, que hi ha una qüestió de confiança (se’n podria fer una tesi, repassant l’hemeroteca) però que l’escull continua sent sobretot el què. Què passarà quan la taula de diàleg (ara sí, ara sí, que ve, que ve) fracassi? Tant de bo que no ho faci, però i si ho fa? O no ho deixaran parlat ara? Ara que la CUP ha comprat la taula de diàleg, què farà si no va enlloc? Si fan un acord per governar però sobre la taula no hi posen el què –el què passarà si acaba en res–, em fa l’efecte que la legislatura durarà el que duri la suposada (ara sí, ara sí, que ve, que ve) taula de diàleg, sigui amb Aragonès governant en solitari o en coalició. Pensar-se que la repressió s’esfumarà si hi continua havent un govern independentista que actuï com a tal, és d’una gran ingenuïtat (o és que no era un avís per a navegants la sentència de Nuet?). I que ens governin com si fóssim una autonomia sense res més al darrere (jo tampoc soc partidari d’inhabilitacions estèrils, francament), no sé si el 51% ho entendria. Cap acord assegura l’èxit. El desacord garanteix el fracàs. L’escull no és menor. No m’estranya que s’hi allarguin.