Independents del deute

No és la primera vegada que ens referim a l’insensat vol gallinaci del nacionalisme pandèmic: fins que tothom no sigui independent del virus no podrem vèncer aquesta fatal combinació de la Covid i la realitat sanitària i social dels territoris on s’expandeix. Ho remarquen premis Nobel d’economia com Joseph Stiglitz, amb raonats articles a la premsa internacional en demanda d’una distribució universal de les vacunes, i també –per citar una iniciativa de proximitat– un nodrit grup de professionals de l’àmbit científic i mèdic que han signat la declaració de Barcelona per a l’alliberament temporal de les patents. Seria un pas necessari, de solidaritat elemental i correctiva de les desigualtats creixents, però no suficient per assegurar la recuperació equitativa i justa de les poblacions empobrides contra les quals l’actual crisi impacta amb gran duresa. I això perquè continuen suportant, com un perpetu obstacle per al seu desenvolupament, el pes d’un deute extern i etern generat en condicions abusives i sovint il·legítimes, bona part del qual es troba en mans de fons voltor insensibles a les necessitats bàsiques dels damnificats: els diners que es gasten per satisfer els interessos s’extreuen dels pressupostos d’educació, salut i altres àrees decisives per al progrés d’un país. No n’hi ha prou amb la suspensió temporal dels pagaments acordada el 2020; si hem de començar de nou i apostar per un model sostenible, cal la cancel·lació d’aquesta perversa càrrega que esprem el Sud i el manté en estat d’interessada dependència. Pensem-ho bé: qui deu a qui?