Victòries de l’independentisme

Aquests dies s’ha presentat la candidatura al Col·legi d’Advocats de Barcelona que “no convidaria el fiscal Zaragoza”. Hi ha eleccions el mes de juny i l’objectiu és derrotar la llista de la dinastia Gay, significadament unionista. Hi ha bones perspectives, sobretot si es milloren uns índexs de participació que sempre han estat baixos. No diguis blat, evidentment, però una victòria dels advocats renovadors sacsejaria profundament una entitat que fins ara s’ha mantingut fermament al costat del règim, fins al punt que l’actual degana, Maria Eugènia Gay, va atrevir-se a renyar el president del Parlament, Roger Torrent, per haver defensat els presos polítics.

En cas que es confirmi el tomb electoral en el Col·legi d’Advocats de Barcelona, les elits catalanes –majoritàriament partidàries de l’statu quo– haurien d’apuntar-se una nova derrota en una sèrie de desastres que els ha portat a una pèrdua d’influència ràpida i irreversible. Fa poques setmanes aquests mateixos sectors socials van fer el ridícul en les eleccions del FC Barcelona contra un president que diu obertament que no s’hauria d’haver jugat aquell ignominiós Barça-Las Palmas del Primer d’Octubre de 2017.

El cas és que fa una dècada llarga que l’independentisme guanya la major part dels objectius que s’ha fixat, especialment quan han depès de les urnes. Així va passar també a la Cambra de Comerç de Barcelona, fa un parell d’anys, quan les candidatures de l’stablishment van ser escombrades per una llista inequívocament independentista i orientada al servei de les petites empreses i els autònoms, que són el motor de l’economia d’aquest país. La llista de victòries és llarga. Des de l’abolició dels toros, l’any 2011, fins a la creació i expansió d’un bon grapat d’empreses –supermercats, energia, telefonia, distribució de proximitat...– que tenen molt clar a quin país treballen.

L’independentisme ha guanyat? No. Ha perdut? Tampoc. Però és innegable que la Catalunya d’avui vol guanyar.