Teoria extraterrestre

La troballa, museïtzació i sobtada desaparició del monòlit de Platja d’Aro, que ha tingut una rèplica en pocs dies amb un altre artefacte descobert a Santes Creus, potser dona una mica més de joc que el de la simple broma o l’operació de propaganda turística que molts suposen que hi ha al darrere. Planteja de fet alguna consideració sobre la lleugeresa amb què qualsevol objecte incomprensible ingressa en la categoria de l’art amb la seva sola compareixença (només cal que brilli una mica, com el cromat d’una cafetera). La rapidesa, gairebé la urgència, amb què ha estat adoptat per la institució museística (un parc d’escultures, en el cas de Platja d’Aro), sense cap valoració ni exercici crític que avali la mesura, abona una certa idea de la modernitat com a gran trituradora de deixalles, de la mateixa manera que la seva sostracció l’endemà mateix apunta a la condició inherent a tota avantguarda, entesa com una càpsula del temps adreçada al futur, on sempre arriba envellida i tard per acabar sent fagocitada i oblidada amb la mateixa velocitat. El monòlit de la platja ha completat tot el cicle en menys d’una setmana. Com a paràbola de la cultura de consum, que és la predominant, l’anècdota del monòlit pot tenir algun interès, per més que deixi un pòsit de tristesa, però res no podrà igualar les teories extraterrestres que s’han posat en circulació per explicar el fenomen d’unes aparicions que se sustenten en la seva posada en escena. En temps d’incertesa, estem disposats a creure en qualsevol cosa, fins i tot que siguem un lloc on valgui la pena deixar un senyal.