Dietari de 2017

Els que tenim edat de ser vacunats de Covid recordem que, sobretot a pagès, es feia confitura. Després, la modernitat, Europa i la popularització de la gelatina van portar-nos la melmelada. De la densitat a la liquiditat fructícoles. 2017. Dietari d’un any convuls, de J. N. Santaeulàlia (Editorial Gavarres), és un llibre cuinat com l’enyorada confitura, és a dir, insòlit en l’actual bany maria de literatura melmelada. O un pollastre de pati quan s’editen tants –citant-lo– “fantasmes de granja rebotits de pinso, fons d’inacabables tristeses culinàries...” El material que aplega és suculent i d’èpoques diverses, i la forma de dietari pot semblar una excusa; o la imprescindible temporalització per seguir la convulsió del títol: la política de l’any de l’1-O que ressegueix i interpreta. Però és molt més. Posant-nos cursis, direm que les tres-cents pàgines llargues són un cant a l’heterogènia vida quotidiana d’un home que “més que del plaer d’escriure, escric per la satisfacció d’haver escrit.” I que, com fa Pla amb els palafrugellencs, universalitza la vida diària, sobretot d’alguns banyolins, amb materials poats de la proximitat amb la gent, apagant els conflictes amb ironia de poca graduació, descompartint cordialment, cercant amb bonhomia l’enginyós bypass. Reflexiona, a vegades en forma d’aforismes o màximes, avança suaument (es pot dir això d’un llibre?), amenitza, il·lustra, diverteix!... amb un fascinant domini de l’idioma que –repetint-lo– ni Pla: “Els meus amics han deixat els ossos del garrí escurats com les relíquies d’un apòstol”; “el bacallà, peix catòlic i quaresmal”; el confessionari, “túnel de neteja d’ànimes”... Com en d’altres dietaris, podíem sospitar-ne –desitjar?– un generós assortiment d’intimitats, però no passa pas l’arquet pels llençols, la roba interior o les xafarderies comunes i rebregades dels cercles humans més concèntrics. Només i poc ens facilita particularitats com ara la de resoldre allò que fem tres vegades al dia a cop d’entrepans i d’alguna xefla celebrada en les estovalles d’algun amic o parent.

No he dit res i el paper s’acaba: el dietari ve salpebrat de narracions “autònomes”. L’episodi de l’anarco-gos Titus; el fabricant de cola que triomfa fent gelatina; un beatnik que fa pa i llegeix Pla; les noies arribades de l’Orient Mitjà, alumnes estades de l’autor a l’aula d’acollida de Barcelona i casades a França; un viatge a la Itàlia de Siena; un dies a Menorca; un assassinat el 1936; la sauna a la riba del llac Baikal, el trajecte en tren Tòquio-Flaçà...