La resistència d’un poble

L’abril del 1993 Emilio Garcés i la seva dona, Francisca Castillo, que llavors vivien a Campodarbe, un agregat de Boltanya (Osca), i que van ser els últims en marxar de Chanovas –el poble destruït per Iberduero quan la hidroelèctrica volia tancar el congost de l’Ara i fer-hi un pantà– explicaven que per expulsar els veïns que no volien deixar les cases l’estat franquista va utilitzar la dinamita sense opció a treure els mobles. Ells van resistir més de vint anys fins que el 1983 van ser desnonats per la Guàrdia Civil. A partir de la dècada dels seixanta es van sacrificar els disset pobles de la vall de la Solana i el territori, en altre temps ufanós i ple de vida, va quedar desèrtic i destrossat esperant una pressa que mai no va arribar. La ferida del Sobrarb va supurar fins al 1980, quan, en no complir-se els terminis en què s’havia d’iniciar la construcció i en saber-se que la companyia explotava fraudulentament els terrenys requisats, un grup d’antics propietaris, entre els quals hi havia Emilio Garcés, van demanar la tornada de les terres i van cultivar de nou els antics camps. Han passat molt anys i els habitants es van disgregar contribuint involuntàriament, és clar– a un dels mals més grans del país: la despoblació de les àrees rurals. Però ara, el 2021, un grup de descendents d’aquells indòmits veïns comencen a veure els fruits d’un llarg procés judicial per recuperar les propietats expropiades i estan refent les cases malmeses per la màfia franquista. Entre aquests hi ha Jesús Garcés, el fill de l’Emilio i la Francisca. La ruïna ha estat vençuda per la resistència i la dignitat d’un poble.