Llàgrimes que no alleugen

Sona un avís al telèfon mòbil. Nou missatge: “Tinc por, Sara.” Em desconcerta. Em preocupa. Darrera hi ha una persona amb depressió. Ho sé ara. Abans de la pandèmia, ens trobàvem pel carrer, de tant en tant, i comentàvem l’actualitat política. Se’l veia content, sobretot quan va trobar feina. Ara es veu enmig d’un laberint sense sortida. El futur, de sobte, s’ha ennegrit. I quan diem el futur, parlem de demà perquè tota esperança s’ha esvaït. Aquesta crisi és tan salvatge que seria imprudent establir escales de patiment, però les cicatrius que està deixant sobre moltes ments seran de les més difícils de sanar. Persones sense força per posar un peu al carrer. Tristesa severa i llàgrimes que no alleugen. Temptació reiterada de posar fi a un calvari per la via ràpida, sense pensar que aquesta opció no estimba una sola vida. Addicions ruïnoses que es deriven dels problemes mentals. I un horitzó gens engrescador, on la salut pública, amb els recursos actuals, arriba fins on pot. Sempre hi ha algú pitjor que tu, encara costi de creure, que necessita atenció més immediata. Ara que es negocia un nou govern i que tothom sembla tenir clar que és imprescindible blindar el sistema de salut públic, és el moment de situar els problemes mentals de la gent al centre de les negociacions. Parlem d’una altra pandèmia que encara ha d’aflorar però que ja treu el cap i fins i tot la meitat del cos. Les depressions s’han disparat i no som conscients que potser ja ens està cridant pel nostre nom de pila. O que ja s’ha apoderat del veí que ens desitjava un bon dia quan sortíem a comprar el pa.