A la meva amiga Anna M. Muntada i Batlle

Anna Maria, he llegit el teu escrit Sobre l’edat, publicat a l’apartat El lector escriu, del diari El Punt Avui. He de felicitar-te pel teu raonament deductiu en abordar un tema tan complex sobre l’edat de les persones. Opino, com tu, que, en general, com més longeves són les persones, majors són les oportunitats que les precedents generacions els poden brindar. Ara bé, discrepo sobre el desenvolupament del nou aprenentatge. Penso que la ment d’una persona gran –per no dir anciana o vella– no gaudeix de la mateixa capacitat intel·lectual per entendre i retenir els coneixements nous que quan s’és jove. Que la ment es rejoveneix amb l’edat avançada no em consta, al contrari. L’intel·lecte flaqueja; els reflexos són minsos; la memòria es debilita; l’estructura anatòmica minva i es deteriora...

Estic totalment d’acord amb tu quan dius que s’ha de ser positiu. Jo hi afegeixo: si més no, per intentar-ho. Veure el got d’aigua mig ple, en lloc de veure’l mig buit. Però, com que ensems penso que la il·lusió pot jugar un paper important en la vida de la gent d’edat avançada, no crec que aquesta prerrogativa l’eximeixi de ser realista. A l’Escala se sol dir: barca vella, bany o forat o tot plegat. No ens enganyem. A més de ser positiu, s’ha de ser realista.