Els Brugarolas

Acaba de morir, a Barcelona, l’Ignasi Brugarolas Masllorens, de 71 anys, a causa de la Covid-19. La pandèmia, malgrat els estralls que causa, només ens fa sentir intensament les urpes quan el seu efecte cau a prop, com és el cas que esmento. Ignasi Brugarolas era un dels antics i fidels estiuejants de Lloret. La família Brugarolas era molt apreciada i hi estava arrelada des que les noies Rocamora de l’alta societat barcelonina van quedar sense mare de petites i van ser col·locades a pensió al col·legi de la Immaculada Concepció de Lloret, de religioses franceses que el 1903 havien vingut expulsades de França. Amb el temps, alguns joves que les pretenien –Raül Roviralta i Astoul (1891-1979), futur marquès, i Guillem Brugarolas Canals (1889-1959)– van començar a venir a la nostra vila a festejar-les i van acabar comprant-hi extenses finques. Roviralta va planejar la mansió i el parc de Santa Clotilde i Brugarolas va tenir, al sector del rieral, als afores, la finca agropecuària de la Masia del Roser, que englobava l’antic mas de Can Buc, que molts lloretencs esperem veure museïtzat un dia o altre, i, ja en el nucli urbà, una residència d’estiu a la cantonada del carrer de Santa Cristina i de la Riera. Allà vam veure desplegar, primer, la família Brugarolas-Rocamora, i, després, els descendents, els Brugarolas-Masllorens, amb una fillada nombrosa de la qual l’Ignasi, ara traspassat, era un component. Els darrers contactes que havia tingut amb ell van ser per parlar de la restauració de l’orgue de la parròquia –l’avi Brugarolas l’havia comprat als anys trenta– i per recollir dades d’aquest mecenes, que, a més d’un important industrial, era un bon músic i compositor. Em consta que a Barcelona organitzava vetllades artístiques a casa seva, i a Lloret ajudava a impulsar tot el que tenia un caràcter cultural. Actualment, la finca de la Masia del Roser està urbanitzada i els nous carrers porten noms de lloretencs destacats. No s’ha pensat, però, a homenatjar el creador d’aquella finca, potser perquè aquí era més conegut com un industrial ric que com un home culte. Lloret li deu, però, aquest reconeixement. I la mort, impensada, del seu net Ignasi –tots els altres nets i netes s’han anat dispersant per altres indrets– ens priva d’un interlocutor vàlid que havia tingut la gentilesa de fer-nos arribar alguna solfa i alguna gravació de l’avi, suficients per calibrar la vàlua d’aquell estiuejant notable la presència del qual ens honorava i encara evoquem amb goig.