El ficus i l’heura

No posaries la mà al meu forn, però actives la meva imaginació hiperexcitable. Muntem castells de cartes quan no bufa tramuntana: som previsors, perquè ja ens els han tombat massa vegades. Dius que ets una botiga gurmet amb els prestatges mig buits, i jo et veig com la persona amb més intel·ligència (emocional i de l’altra) que m’he tirat a l’orella. Estem desencantats de tot, però encara ens agafem de la mà quan passem per aquells carrers tètrics del barri vell que alternen seus d’organismes oficials i capelletes tronades. Ens aturem: em fas notar que, a la dreta, en un primer balcó, hi ha un ficus reclòs rere una finestra sòrdida, sense gaire llum, feta de barrots polsegosos. A l’esquerra, a dos metres del ficus, una heura generosa, verda i lluent, que es dispara cap a la troposfera i obtura la grisor. “Jo soc aquest ficus”, et dic mentre penso que tu m’estàs fent canviar de vorera, perquè em vols veure heura, com fa deu anys, quan ja cremàvem les nits escrivint-nos l’amor a crits. L’hora de la teràpia ens fa sortir de l’illa bruta a què ens han exiliat. No tothom troba vida pura. Això fem cada dia, cadascú des del seu catau, fins que hem de dir prou per no dir massa, que la por és molt puta. Parlem d’estacions de tren, de patentar l’erotisme mineral, de sortir volant per la finestra després d’una bona esperonada. Des d’aquest micròfon que em regalen, et dic que t’estimo amb aquella mena d’amor fet de fragments, de veus, de mirades, de pantalons negres, de ficus redimits i d’heures esplendoroses. Un amor amb coturns. Que els gelosos ens vegin les calces des de sota, des d’unes vides merdoses reservades a llepar l’asfalt.