El contracte temporal predomina

La crisi econòmica no solament està destruint molts llocs de treball, en una tendència temporalment aturada als mesos estivals, sinó que la poca ocupació que es crea és de caràcter temporal. Durant un període l'ocupació fixa va guanyar terreny, però era un fenomen aparent: el que passava era que els empresaris es desfeien dels treballadors temporals i mantenien els fixos, més cars d'acomiadar. Per tant, la proporció de contractes fixos sobre els temporals va guanyar posicions. Però ara 9 de cada 10 contractes nous són temporals i l'efecte estadístic favorable als llocs de treball fixos ja s'ha esvaït.

Totes aquestes dades demostren que el mercat laboral català, com l'espanyol, té un greu problema. El treballador temporal difícilment estableix compromisos i complicitats amb l'empresa. Sovint, a més, l'empresari té poc interès a invertir en la formació d'aquesta classe de treballadors. Un tercer efecte de la temporalitat és la desconfiança en el futur, fet que genera un cicle infernal: un escenari incert atura la demanda i, per tant, l'imperatiu de la nova contractació.

Sembla que la reforma laboral iniciada pel govern espanyol hauria de servir per solucionar aquesta situació i acabar amb la dualitat del mercat. Però la reforma laboral només servirà per abaratir l'acomiadament gràcies a les subvencions públiques. No sembla probable que l'ajustament de plantilles, per molt necessari que sembli per a la competitivitat de l'economia, serveixi de gaire. Perquè el problema general és molt més global i estructural. I per tant, no es pot resoldre en dos o tres anys. La recepta és senzilla: es tracta de copiar les fórmules que funcionen en altres països. I llavors ens adonarem que qualsevol reforma passa per una aposta prèvia i decidida per l'educació i la formació continuada dels treballadors. Per desgràcia, si el govern espanyol es decidís a iniciar una reforma d'aquestes característiques, els efectes tardarien entre deu i vint anys a notar-se.