Babaus

Aquests dies rellegia un llibre que, fa uns anys, em va impactar molt. Sobretot pel fet que el seu autor es va suïcidar, desesperat, perquè ningú no volia publicar la seva novel·la. M’estic referint al nord-americà John Kennedy Toole i a la seva gran obra Una conxorxa d’enzes (A confederacy of dunces). Un llibre publicat amb posterioritat a la mort de l’escriptor, que va guanyar el Premi Pulitzer l’any 1981 i del qual avui se n’han venut milions d’exemplars en les més variades llengües del món. Precisament el tenia entre les mans el dissabte 17 d’abril, mentre escoltava, com molts dissabtes i diumenges, el programa El suplement de Catalunya Ràdio. I quan el Roger Escapa, aquell dia des de Sevilla, va donar pas a l’escriptor i periodista britànic John Carlin, em van sorprendre molt les seves paraules: “Anar a Sevilla és una experiència que fa que un independentista es qüestioni la seva fe. Jo vaig a Andalusia i penso: «Si jo fos indepe, em preguntaria: ‘Jo vull eliminar aquest vincle? Vull que això deixi de ser una part del meu patrimoni mental?’»” Si em punxen no em treuen sang. El gran Carlin fent servir uns arguments tan desfasats i amb tanta poca substància com qualsevol babau de barra de bar. És que ell ha de renunciar a ser britànic per estimar Sevilla com la puc estimar jo sent català? És que ell va haver d’eliminar cap vincle per ser solidari amb la lluita de Mandela i dels negres sud-africans per la seva llibertat? És que ell ha renunciat al dublinès Joyce i al seu Ulisses a causa que aquesta obra es va publicar el mateix any que Irlanda es va independitzar del Regne Unit? I pel que fa a mi, ser independentista català em tanca totes les portes fora del meu territori estricte? M’inhabilita per admirar les obres de Velázquez, Van Gogh o Warhol? O per llegir els admirats García Lorca, Cervantes o el gran Kennedy Toole? Babaus, més que babaus!