Peatge

Les empreses accionistes d'una de les rares autopistes de peatge que hi ha a Espanya, la que uneix Madrid i Toledo, estan molt preocupades. Tenen un deute enorme, superior als 400 milions d'euros (pràcticament, el que va costar l'autopista) i pretenen que sigui el ministeri de Foment qui se'n faci càrrec. El problema és que quan es va fer el pla de negoci es va calcular que aquesta autopista la utilitzarien cada dia uns 17.000 vehicles. La xifra real és molt inferior: 1.800 vehicles. Així s'entén perquè s'acumulen els deutes, els problemes i les accions judicials.

El poc ús de l'autopista de peatge és comprensible. Ningú no paga per gust si pot utilitzar com a alternativa alguna de les magnífiques autovies públiques que solquen tota la geografia espanyola, però no la catalana.

Tampoc no hauria de sorprendre aquesta actitud, força arrelada, que l'administració no ha d'intervenir en els negocis privats, excepte quan van malament. Perquè, ¿se'n recorden dels primers moments de la crisi immobiliària, quan hi va haver intents perquè el govern espanyol compensés no ja les pèrdues sinó el que alguns constructores esperaven guanyar?

La qüestió de fons, però, és que si l'autopista ha fracassat és perquè no es va planificar bé. La qüestió de fons és que moltes infraestructures espanyoles són ineficients i ruïnoses. N'hi ha prou de recordar l'aeroport de Ciudad Real, amb la pista més llarga d'Europa, que utilitzen dos avions al dia, i subvencionats. La qüestió de fons és que tota aquesta inversió es va fer perquè a Espanya ningú no vol ser menys que els catalans. Gran argument econòmic.