Presències

Ella està sola al despatx. Ell arriba a casa i percep la seva absència. I no ho entén, perquè ella no fa ni vint-i-quatre hores que n’ha marxat, d’aquell espai. Les cases, de vegades, custodien presències. Ell deambula pel passadís com un espectre. Sap que ha d’estendre la roba, fer-se el dinar i reposar una estona. Tot va començar al pavelló de terminals. Tenien tota la vida al davant. Ella, fora de si, va pensar que volia seguir així, desertant codis, fins que les gavines fossin mamífers. La natura ensenya que, si et descuides, la vida s’obre pas. Ells són fanalets. No cal que vagin de la mà perquè la ciutat els noti, a ells i al seu vincle. Com dos punts de llum, caminen amb pas ferm pensant que, potser, només potser, es desitgen una mica. Els malucs d’ella són els enviats i treballen per ell. Perquè ella el recordi cada vegada que s’asseu, s’estira o porta massa temps dreta. La nit d’ell és plena d’ella. Un dia ell li farà un jaç amb falguera. Els cossos tenen memòria, com les pàgines d’un llibre dedicat per matar dos fantasmes d’un tret. Ell li diu a ella que l’estimaria fins a l’extinció de les espècies, que li trencaria la cara amb amor conspirat, que li menjaria la boca sempre, sempre, sempre i que l’agafaria tan fort que els Pirineus es ruboritzarien. Ella ja no se sent un moble perquè ell li ha despertat el cervell ben moblat que tenia latent. L’un per a l’altra són la revifada que venç al dolor i bufa aire nou. Si han de ser un pont entre solituds, que sigui el Golden Gate. Ella l’observa i li diu que la seva mirada li recorda a algú. Ell, després d’uns instants, salta i li diu: “M’assemblo a tu.”