Poemes que esclaten

Ja coneixíem l’abast fenomenal de l’obra de Joan-Lluís Lluís, una de les veus narratives més interessants i sòlides de la literatura catalana, que ens ha explicat històries fantàstiques i relats atàvics, mitologia aplicada, ucronies contemporànies, i que ha fet uns deliciosos, intel·ligents exercicis d’estil. Ara, però, tenim la sort de comptar amb un llibre nou i, als ulls dels que ho volen tenir tot encapsulat, sorprenent, una circumstància que ens hauria de fer pensar en el transvasament dels gèneres i en la capacitat de l’escriptor per tocar totes les tecles. També les de la poesia. La incursió de Joan-Lluís Lluís en aquest terreny pedregós i de difícil accés és un poemari subjugant (Salives, de la col·lecció Jardins de Samarcanda d’Eumo i Cafè Central) que, com ell mateix va dir en la primera de les presentacions, a l’Ateneu 24 de Juny de Girona, l’endemà de Sant Jordi, és un viatge a través del desig, de la seva presència erotitzant i elèctrica, de les absències doloroses. Com va dir Alexandre Brandão, un poeta brasiler que em va fer conèixer Josep Domènech Ponsatí, “jo no soc poeta, fet que no m’impedeix d’escriure poesia”. Es podria aplicar a Joan-Lluís Lluís, perquè en aquest recorregut del “gemec que ens engolia” al “meu afany de saliva”, de la foscor de l’ànima que és “carn, pus, oblit”, de la indiferència, a l’esclat del moment, hi ha poesia, que també es pot llegir com un camí de coneixement, com una travessia, com un clam i una ofrena. Hi ha poesia que es construeix amb delicadesa i amb ferocitat, amb un treball lent, d’anys de dedicació, una història de versos memorables, d’arravataments confessats i de plàcids encadenaments que formen una biografia de la veu poètica que s’esquera i exulta. El relat del desig, de l’absència i el dolor, de l’oli que n’engreixa la pervivència. No en diguin poeta, si no volen, això és igual: diguin-ne poemes que esclaten.