Desconnexió connectada

Existeix una vida paral·lela que es nega a estar connectada. Gent per a qui el telèfon segueix servint sobretot per trucar i, a tot estirar, com a recurs d’internet en clau fonamentalment pràctica. Són insubmisos a l’exèrcit d’aplicacions, notificacions i interaccions que dispersen la reflexió. Es neguen a participar del negoci que les empreses tecnològiques fan amb el nostre temps i les nostres vides. Rebutgen la cacofonia de les xarxes socials perquè o bé tenen tant de poder que no les necessiten o senzillament creuen no necessitar-les.

A través de les pantalles, el poder interactua en un plànol pretesament horitzontal, però de fet les usa com els canals més efectius existents per vehicular missatges: se’ns adrecen particularment enlloc de fer-ho com a col·lectiu, com fan els mitjans tradicionals. Ens sedueixen amb promeses de serveis, atenció i informació infinits. Una nova economia que es perfeccionarà més els propers anys, amb polítiques de transició digital. Tímidament just s’obre el debat –però no les polítiques públiques– sobre com tractar-ne els efectes. Durant la pandèmia les pantalles han esdevingut un refugi contra les solituds. Més connectats que mai, però també més sols que mai. Han facilitat sobreviure lluny de les veus, les olors i les carícies. Una transformació de la realitat amb peatges emocionals. Les zones sense cobertura comencen a semblar el paradís. Aquella promesa de l’Europa cristiana per la qual mirem sempre al cel esperant la plenitud incerta mentre desconnectem del que trepitgem de veritat: la Terra.