Emocions i bales a Madrid

Després del debatus interruptus de divendres a la Cadena SER amb Àngels Barceló, en què Rocío Monasterio posava en dubte l’autenticitat dels sobres amb bales enviats al ministre de l’Interior, a Pablo Iglesias i a la directora de la Guàrdia Civil, la campanya madrilenya i també la política espanyola han entrat en una nova dimensió. Tothom té clar que Madrid s’hi juga ara molt més que la presidència del govern autonòmic. I en vista de com va acabar el debat de candidats, s’aixequen moltes veus que retreuen als periodistes i als grups de comunicació certa responsabilitat per no haver fet, suposadament, el debat de com s’ha d’informar de la ultradreta, com s’han de tractar els discursos d’odi i com s’han de gestionar els missatges a l’estil de Trump, com els que fa la candidata del PP, Isabel Díaz Ayuso.

Els mitjans han d’evitar que siguin els ultres els que marquin l’agenda i els temes de debat. Però el problema és que, amb les seves provocacions, com hem vist a Madrid, la ultradreta pot ser capaç no sols de marcar l’agenda informativa, sinó també la política. Hi ha líders ultres que tenen una capacitat dialèctica que de vegades es menja l’entrevistador, atès que aquests líders, sobretot en mitjans que no els són afins, perceben qui fa l’entrevista o qui dirigeix el debat com un rival al qual contradir, desarmar i derrotar. I de vegades ho aconsegueixen. Evidentment, algunes mentides es poden desmentir, si no en el mateix moment, sí amb posterioritat, com les dades sobre les suposades pensions que cobrarien els menors estrangers no acompanyats. Però d’altres, sobretot quan es tracta d’un to desafiador, una gestualitat o insinuacions, són difícils de rebatre des de l’argumentació lògica i la veritat de les dades. Perquè la ultradreta sempre apel·la a les emocions, i alguns d’aquests líders saben com i quan ho han de fer.

Sí que hi ha mitjans digitals o a la xarxa, o alguna televisió, que poden difondre discursos d’odi i populistes plens de fake news. Però acostumen a ser mitjans privats escorats cap a la dreta o el sensacionalisme. Ho vam veure fa un any, quan alguns donaven oxigen a les teories conspiratives sobre la pandèmia. No té sentit preguntar-se si s’ha de convidar o no els líders dels partits parlamentaris ultres als debats de les televisions públiques durant la campanya, de la mateixa manera que, en una crònica escrita o televisiva sobre la discussió d’una proposta en qualsevol parlament o ajuntament, també s’ha d’informar del que defensa i el que vota un partit ultra, perquè probablement els vots d’aquests diputats o regidors seran clau perquè s’aprovi o es rebutgi. Passava en ajuntaments de Catalunya fa uns anys, quan Plataforma tenia 67 regidors, i els seus vots en molts municipis eren determinants perquè una proposta guanyés o perdés.

Comparem Vox amb el tractament que rep Le Pen a França i el cordó sanitari. Però entre Vox i Le Pen hi ha una diferència substancial. L’element nuclear de la irrupció de Vox no és el no a la immigració. És la defensa de la unitat d’Espanya i d’una Espanya totalment centralista. Per això, el PP i Ciutadans van legitimar Vox a Andalusia fent-lo soci des del primer minut. I aquí Vox i sectors del PP i els seus votants tenen el joc a favor, perquè Felip VI va legitimar el 3 d’octubre l’“A por ellos!”. La gent no vota Vox pel seu rebuig a la immigració i al matrimoni homosexual. Vota Vox perquè amb Catalunya té les coses clares, en contraposició amb els dubtes de Rajoy, que va ser derrotat l’1 d’octubre quan hi va haver urnes i paperetes. La gent vota Vox perquè creu que Pedro Sánchez ha pactat amb els “separatistes catalans” i els “bolivarians” de Podem.

I un últim apunt. A Madrid viuen una estratègia de tensió que a Catalunya va començar Ciutadans, quan deia que hi havia un enfrontament civil que trencava famílies i els nens eren castigats a l’escola perquè jugaven en castellà. Ho va fer, primer, Inés Arrimadas i, després, Cayetana Álvarez de Toledo des del Congrés. Veient la batalla de Madrid, el que fan i diuen Ayuso i Monasterio crec que les supera.