La guerra

Sí, la guerra, la guerra encara. Les guerres civils són de mal acabar i la nostra perdura com una maledicció que arrosseguem de fa més de vuitanta anys. Encara apareixen testimonis directes, inèdits, d’aquella tragèdia que hi posen llum. Recentment, les fotos de l’Antoni Companyà, un tresor testimonial en imatges, recuperat gairebé per casualitat. I ara tenim un dietari excepcional de Manuel Reventós Bordoy (pare del socialista Joan Reventós). L’Avenç l’ha publicat en una edició exemplar, amb una introducció de Borja de Riquer i notes prolífiques de Josep Maria Muñoz. S’ho valia. Diari de la guerra i Barcelona viscuda inclou, com indica el títol, dos documents ben diferents que resulten emotivament complementaris. Reventós, un economista culte i poliglot (capaç d’escriure el motiu de Companys, L’Ocellet, en tota classe de llengües) viu dues amargors que se li fan insofribles. La primera, com sol passar en tants conflictes, la de sentir-se desesperadament allunyat de les posicions dels bàndols oposats. El fàstic que li fan els militars revoltats és només comparable al que li fan les proeses de la FAI. L’altra amargor és la convicció, dia rere dia, que res no és objectivament millor que no sigui l’acabament de la guerra. El testimoni íntim de Reventós és una prova més del paper que té la veu individual per modular els mites que imposa l’anomenada “memòria històrica”. El llibre inclou un text, que Reventós escrivia en paral·lel, sobre edificis i personatges de la Barcelona de la seva joventut. En aquella riquíssima evocació de la ciutat perduda batega la necessitat anguniosa d’esborrar del palimpsest la capa de la ciutat cremada, famèlica i devastada que té davant dels ulls, mentre escriu i perviu tot esperant que la guerra s’acabi. Un llibre necessari per als qui no desisteixin d’intentar desfer alguns dels nusos incrustats en el fil de la nostra història.