Democràcia clientelar

Un dels principals problemes d’aquesta democràcia nostra empeltada amb el capitalisme és la degradació de l’espai comú. M’explicaré millor. A la famosa frase de Groucho Marx “Mai voldria pertànyer a un club que em volguessin a mi com a soci”, la societat li contesta: “No importa com siguis, vine, hem de créixer, al preu que sigui, com siguis, és a dir, com et comportis ens és ben igual. L’únic que compta és sumar!”

Tot pateix la tirania dels números i dels titulars. Els clubs necessiten més socis, els equipaments més usuaris. Tot necessita constantment més. La gràcia és que hi ha serveis, com un programa de ràdio, que poden créixer sense conviure amb els oients, o un concert que és un cop a la vida, però hi ha d’altres que patiran la degradació que suposa estar amb una ciutadania cada cop més exigent, infantil i incapaç –en bona mesura– d’adoptar les normes. I què són les normes? Codis de conducta basats en el sentit comú pensats per a la conservació i el benestar de les persones que facin servir aquell equipament. Així, un tren del silenci com els de FGC no podrà complir les normes. Les persones no volen callar ni parlar fluixet encara que estigui demostrat que el volum de la veu tingui relació directa amb la transmissió del virus –a banda que el mateix dret té un de parlar com el del costat d’intentar llegir–. No he pogut pujar a cap transport públic sense veure algú amb la mascareta sota el nas. Així, les biblioteques, amb l’excusa que han de ser espais amables i acollidors, permetran que no hi hagi tant silenci, cosa que afectarà els drets de qui vulgui concentrar-se.

Posaré uns exemples personals. Primer exemple. En una piscina on anava a nedar cada dia, un grup de senyores ben maquillades i empolainades es llançaven a la piscina sense passar per la dutxa, ignorant el cartell de l’obligació de dutxar-se. Ho vaig comentar a la direcció, em van fins i tot explicar que les anàlisis de la piscina eren dolentes i l’aigua no tenia la qualitat necessària per culpa d’actituds generalitzades com les seves. Les van avisar, van posar més cartells anunciant l’obligació de la dutxa. Les senyores, enfadades, van amenaçar de deixar de ser sòcies del club si se les obligava a dutxar-se. Resultat: que facin el que vulguin, és millor perdre una sòcia que compleix les normes que cinc que no les compleixen. Segon exemple. Classe de gimnàstica en ple Covid, alguns usuaris en un espai tancat amb la mascareta sota la barbeta. Aviso la direcció, se’m comunica que si no m’està bé puc donar-me de baixa quan ho desitgi.

Cal parlar del soroll? De la gent que escolta música sense cascos? Dels que parlen a crits per telèfon en espais tancats? Dels veïns que fan sopars a l’aire lliure –balcons i eixides– sense pensar que alguns deuen voler dormir o no han de suportar tants xiscles? De les festes d’estiu amb la música a tot volum des dels terrats dels edificis? Dels que són incapaços d’abaixar la veu en una biblioteca? Cal parlar de la brutícia? D’un rodal ple de tovalloletes perquè alguns no pensen en dur una bossa per a les deixalles? Aquesta mateixa gent s’apunta a clubs, va a llocs, es mou i es relaciona amb una actitud fatxenda i sense cap capacitat d’empatia.

Així que torno a la frase de Groucho Marx: tot s’hi val, l’únic interès és créixer, no perdre beneficis, i la permissivitat és un gran incentiu clientelar. Quina gran desgràcia per a l’espai comú que no hi hagi una autoritat justa que obligui al compliment del que ens beneficia a tots, quina sensació de frustració per a totes les persones que es comporten correctament veure’s en minoria i com si fossin curtes i poc estabilitzades, com si no s’atrevissin a fer el que més els convé. Quan el que ens convé a tots és tot el contrari. El dret a fer servir les coses pensant en algú més que tu mateix i deixar-les com t’agradaria trobar-les.