Que no sigui un parèntesi

La pandèmia del coronavirus ha estat un impacte majúscul a les nostres vides amb unes conseqüències vitals, econòmiques, socials i culturals –i ètiques– que encara no podem avaluar amb tota la seva magnitud. Des d’un bon principi, quan vam veure la força que prenia allò que fins aleshores era desconegut, vam començar a advertir que deixàvem enrere un món d’ahir i que l’endemà seria diferent. Les reflexions que es van fer tant als Països Catalans com a l’estranger coincidien que, més enllà de la terrible pèrdua de vides humanes i la devastació econòmica, la pandèmia podia produir una sacsejada a la nostra manera de viure futura. Era sostenible el món d’ahir? Ens abocava a viure de manera permanent en un risc innecessari? El model turístic de masses és el que ens convenia? El consum que ignorava o esclavitzava els productors del nostre entorn era el més idoni per a la sostenibilitat? La depredació de l’entorn natural era allò que ens convenia com a país?

Totes aquestes preguntes i moltes més ressonaven a les consciències de tots nosaltres. En la foscor de la pandèmia, en la tristor per la pèrdua de vides, somnis i projectes, en les hores més greus dels últims anys, tan sols s’obria una fina escletxa de llum, una oportunitat que, encara que mai no podria compensar el dol, podia ser el fil d’esperança on agafar-nos per poder continuar avançant com a societat que està obligada històricament i moral a millorar i sortir dels atzucacs que es van presentant.

Un cop vam poder parar el primer cop, la primera onada de la pandèmia, amb la vista sempre posada a les noves onades que sabíem que vindrien, calia posar també les primeres pedres de la reflexió de país que ens havia d’ajudar a sortir d’aquesta crisi total en les millors condicions possibles. És així com vam crear el grup Catalunya 2022, amb l’encàrrec de pensar la Catalunya del futur. D’un futur necessàriament diferent, disruptiu, del món d’ahir. Però més enllà de la feina d’un grup, per nombrós i intel·ligent que sigui, cal que sigui tota la societat que entengui la necessitat de canvi. I em temo –Déu vulgui que estigui equivocat– que tenim pressa per girar full i prou. Em temo que podríem caure en la temptació de girar full enrere, per tornar a l’anterior, com si no hagués passat res. Com si la pandèmia no hagués estat un avís molt seriós. El pitjor error que podem cometre ara com a societat, com a país, és entendre la pandèmia com un parèntesi, com un punt i seguit, quan hauria de tractar-se d’un contundent punt final.

Catalunya és Catalunya encara, contra tot pronòstic, perquè ha preservat una societat civil forta en la intempèrie institucional. Només aquesta fortalesa social, cívica, cultural, de consciència de poble, pot explicar que els catalans continuem sent un poble amb identitat pròpia. I aquest dinamisme cívic fet d’ateneus, associacions, mancomunitats, cooperatives i lluites de base ha de ser la clau de volta d’aquest nou model que ens fa forts davant l’adversitat. La solidaritat o, més encara, el compromís cívic –valors republicans tots dos– han estat fonamentals contra la pandèmia. Cuidar-nos els uns als altres, solidàriament, protegint-nos col·lectivament, tan sols això ens permet encarar situacions com la viscuda. Situacions, al cap i a la fi, que ens diuen tots els experts científics que no seran l’excepció en el món global del segle XXI.

Tenim l’oportunitat de repensar-nos, de revalorar socialment els sectors que tenen cura de tots nosaltres, els que proveeixen l’aliment que necessitem des de la proximitat, de protegir l’entorn i frenar la devastació ambiental. Convido a aprofitar-la. Catalunya pot fer un salt qualitatiu, que ha de ser també un futur més digne i just per a tothom, per sortir de la pandèmia més forta. Sisplau, que tot plegat no quedi en un parèntesi.