Apedaçar una paret

A vegades tinc plans perfectes que la realitat desbarata. La realitat és una administració del temps del tot equivocada, a base de calendaris feiners damunt dels quals pressuposo, amb una eufòria infundada, que un treball es comença i s’acaba en un sol dia, de manera que en una setmana n’hi càpiguen com a mínim cinc i encara em quedin un parell de dies de coll per si el càlcul s’esguerra o per agafar-me mig matí lliure. Cap planificació m’ha funcionat mai, i les feines previstes per dimarts han acabat entregades divendres, amb sort, amb tot el moviment de terres que comporta una tal desviació, fent córrer tots els altres terminis, passant-ne uns quants a la setmana següent o desistint de fer-hi front amb llàgrimes als ulls. I això, comptant que el nen no es posi malalt, que pel mig has de posar una rentadora, avui que per fi no plou, i que s’ha de preparar el dinar i anar al súper i renovar la recepta de les pastilles de la migranya. I vet aquí l’home que aixeca una paret. El trobo cada matí quan deixo el fill a l’escola, amb el seu carretó i la cabassa per barrejar-hi el ciment. Arriba al muret que ha d’adobar, ple d’esquerdes i guixades, escrostonat per totes bandes, i amb un gest antic, que potser li ve del pare o de l’avi, quasi tan antic com els pantalons balders que porta i el barret amb què es protegeix del sol, repica, reomple i allisa la superfície rugosa fent servir de seient una totxana que tragina amb ell. Cada dia en fa un tros. Cada dia comença i acaba la feina que toca. En una setmana, ja l’ha enllestit i se’n va. Apedaçar una paret i anar-se’n: aquest és el pla perfecte.